La Lluna i els bolquers

Bé, els americans van anar i tornar a la Lluna, i què? Tanmateix tota aquella bravejada sembla que va quedar en no res. Fa temps que van deixar d'anar-hi i l'única cosa remarcable que ha passat després va ésser, ara fa dos anys, allò del Pathfinder, aquell cotxet més aviat travadet, que fa fer alguna tímida passejada per la superfície de Mart. Mirades així les coses, sembla que, tot plegat, el que han vengut a fer amb això d'anar a la Lluna hagi estat perdre el temps i la llavor, ja que, tret de la gran operació d'imatge que va suposar pels americans guanyar la partida als seus rivals russos, no sembla que n'hagin tret gaire cosa més. Doncs mirin: els bolquers d'una peça (els coneguts dodotis) són un producte dels desafiaments tecnològics que va suposar la carrera espacial. És clar que els de la NASA tenien un problema banal, d'aquests que no se'n pot fer gaire publicitat, i que consistia a trobar una forma efectiva per resoldre les necessitats fisiològiques dels astronautes que havien de passar una partida de dies en uns espais molt limitats i sense cap possibilitat de disposar de segons quins serveis. Els ultraabsorbents bolquers d'un sol ús i d'una peça van resultar ser una solució, si més no, viable. I si servien per als astronautes, per què no havien de servir per als infants? De passada, la seva aparició significava una millora de la qualitat de vida per a moltes persones, infants inclosos.

Per descomptat que l'exemple dels bolquers és només això, un exemple. Però el fet és que l'anada a la Lluna proposada per Kennedy era una fita essencial per a la carrera tecnològica que havia començat Eisenhower temps enrere, com a conseqüència del regiró que se'n va dur quan va saber que els russos havien aconseguit que el satèl·lit Sputnik dugués la cusseta Laika a fer una volta a l'entorn de la Terra. Mogut per aquest regiró, Eisenhower va prendre dues decisions que han esdevingut crucials per al desenvolupament tecnològic actual i la seva influència en la millora de la qualitat de vida en la societat actual. La primera d'aquestes decisions fou combatre l'aparent superioritat tecnològica dels russos també amb tecnologia. La segona va ser posar en mans de civils tot el pes d'aquest desenvolupament tecnològic. Els militars només en controlaven els diners, però els desenvolupaments sempre varen quedar del costat civil, que en podia fer l'ús comercial escaient, sempre que no signifiqués comprometre directament la seguretat dels Estats Units. És així que, des de bolquers fins a Internet, hem acabat enrevoltats de coses que varen sorgir com a subproductes de la carrera espacial, és a dir, d'un regiró que va culminar en una brusca.

No sé si en els Estats Units coneixen una dita d'origen xinès que diu que si un hom vol ferir la Lluna amb una pedra, i ho intenta moltes vegades, no és fàcil que ho arribi a aconseguir, però de ben segur que esdevindrà un dels millors llençadors de pedres de tot el món. Però encara que no ho sabessin van satisfer fidelment el seu esperit. Va bé, per consegüent, posar-se aquesta casta d'objectius emblemàtics, ja que a més, tenen la virtut d'engrescar la societat que els ha d'executar i pagar. O sigui que, tengui la forma que tengui per aquestes contrades, no ens queda més remei que demanar la Lluna. Vagi, doncs, per dit: encara que correm el risc d'haver-nos de conformar amb bolquers d'una peça, volem la Lluna!