L'ambient polític d'aquests darrers dies ha estat sobretot alterat per les diferències entre els partits que havien de constituir l'anomenat Pacte de Progrés al Parlament i al Govern de les Balears. Quan, finalment, la presidenta d'UM va dir que li pareixia més interessant el pacte amb l'esquerra, i ja donàvem per feta la coalició progresista, va saltar la nova que el PSM no estava d'acord amb el paper que li assignaven i amenaçava de retirar-se'n. I tothom va córrer a dimonificar aquest partit: que si anteposaven els càrrecs al bé general, que si no tenien visió de futur, que si es pensaven ser els més importants... L'editorial del Diari de Balears de divendres parlava de l'holocaust del PSM, i el col·laborador Joan Mir, dissabte, l'acusava d'haver-nos posat a la vora de l'abisme...

Doncs no, no crec que hagi estat precisament el PSM el qui ens ha posat a la vora de l'abisme. No he estat enmig de les negociacions i no puc dir com han anat de primera mà, però si el que s'ha dit públicament és cert, el pacte pel qual es volia fer passar el PSM era una indignitat. Aprofitant la necessitat global d'una aliança per accedir al (magre) poder autonòmic, el PSOE (el més fort de l'esquerra) i UM (la més hàbil i inicialment la més desitjada) han volgut engrunar el partit que més nosa els fa a tots dos: a l'un perquè, a més de socialista (i més que ells), és nacional, no dependent de fora: a l'altra, perquè a més de nacional (i més que ells), és socialista. Que bé estarien tots dos, PSOE i UM, si el PSM s'esvaís! Però el PSM té una història de quasi un quart de segle de socialisme nacional (encara que, a voltes, dubitatiu), i si avui a Mallorca el sentiment de nació particular (o de part d'una nació particular catalana) té una presència important és gràcies a la feina política, social i cultural de la gent d'aquest partit; i si, a més a més, l'ideal de justícia social i de defensa del territori té també una bona presència, és, en bona mesura, gràcies igualment a la seva feina. I d'aquesta feina ens n'hem beneficiat tots els qui compartim, encara que sigui parcialment, aquests ideals, incloent-hi el PSOE i UM, sobretot aquesta darrera formació, que en realitat és una nou venguda al camp progressista i nacional mallorquí. D'altra banda, bé que s'ha hagut d'empassolar la incineradora i ha hagut de cedir tal volta en altres casos, els 4 anys del PSM dins el govern del CIM, la Conselleria de Cultura del qual mai no havia brillat tant, l'avalen com a soci digne i responsable en un govern d'esquerres, al qual ha d'aportar la visió i la conducta nacionals que manquen als altres socis.

A les darreres eleccions el PSM no ha fet el paper espectacular que molts esperàvem, potser en part per culpa de la seva poca gosadia en el plantejament de la reivindicació nacional. Però el PSOE no s'hi ha lluït, tampoc, i a Mallorca no ha avançat gents, i si s'ha mantengut deu haver estat pels vots dels nombrosos forasters que han arribat a l'illa aquests anys; basta veure el cas de Calvià! Així que els socialistes espanyols haurien de ser un poc més modests i reconèixer que continua estant per darrere els altres, i que no és honest volver tenir la tallada més grossa i excloure aquells que els han aplanat el camí durant tant de temps.

És desproporcionat i injust, doncs, donar tota la culpa de la crisi en la negociació pel govern al PSM. Un partit ben implantat a Mallorca, la segona força a la part forana (amb les excepcions de la badia de Palma, tan desnacionalitzada), amb una història consolidada de lluita per la nostra recuperació nacional i per la defensa del nostre patrimoni, i amb una experiència recent aprovada amb nota alta al Consell, no podia quedar al marge ni del govern interinsular ni del govern insular, ni tan sols hi podia jugar un paper secundari.

Els qui ens han posat a la vora de l'abisme o han estat a punt de produir un holocaust no són els del PSM. Són els qui han menyspreat els seus 40.000 vots i busques, els qui han oblidat el seu històric paper, els qui s'autoatorguen més importància de la que realment tenen, els qui vertaderament han demostrat que es movien més per interessos particulars (tot per a nosaltres; les miques per a ells) que per interessos generals.

El PSM no és segurament l'ideal nacionalista ni esquerranista de molts dels qui el votaren, però en les circumstàncies actuals devia ser el model possible que més s'hi acostava. Tant de bo hagués quedat en primer lloc! ¿A què ve que comentaristes tenguts per nacionals n'hagin parlat com si fos l'únic culpable de la mala entesa? ¿I la responsabilitat dels altres, on és?