algo de nubes
  • Màx: 30°
  • Mín: 21°
30°

El castell, de color verd

«Room señoritas?». Qui em demanava tal cosa, tot assenyalant amb l'índex de la mà dreta el castell de Bellver, era un estranger, probablement anglès, d'una cinquantena d'anys, una mica begut. Jo no sé anglès, però atès que l'argot guiri que parlava era força expressiu, vaig entendre que aquell home volia anar de putes. Em va escometre de nit, pels voltants de la plaça Gomila, una zona residencial que tant socialistes com conservadors han maldat per convertir en bordell, així que no me'n vaig dur cap sorpresa. Aleshores vaig alçar la vista cap al castell i el vaig veure tenyit de verd. No d'un verd obscur, que podia ésser tètric, sinó d'un verd maragda que excitava la libido. Una de les amigues que m'acompanyava no va poder estar-se de fer-me un comentari força encertat. «Amb aquest color, el castell sembla el Mustang Ranch», va dir. I a continuació va reblar el clau. «Deu ésser cosa d'en Rodríguez», afirmà. En Rodríguez, naturalment, és el senyor José María Rodríguez, regidor de totes les coses, perquè s'ha fet omnipresent a la vida ciutadana. A més a més, és de la mena de persones que deixen empremta. Vull dir que pel to barroc o faller dels actes als quals assistim, sabem si el senyor Rodríguez hi ha ficat cullerada. Ningú no m'ho ha confirmat, però és innegable que l'enramada de flors que un dia "no record amb motiu de quina festivitat" ornava la portalada austera de l'església de Sant Miquel, era obra seva. I tampoc no he sabut si és ell qui va tenir la pensada de rematar la festivitat del Corpus amb una petardejada que va fer tremolar la Seu. Però la hi he adjudicada. Com aquell qui diu, la paternitat d'ambdues iniciatives era cantada. De manera que també li atribuirem a ell la nova il·luminació del castell de Bellver, perquè ja ens té acostumats al seu gust estrident i hortolà. El senyor Rodríguez és d'aquests personatges de l'Administració que aconsegueixen perpetuar-se en el record popular, no per aquelles coses que fan, sinó per la manera de fer-les. Per entendre'ns: és de les talladures de Lluís Fàbregues "aquell que en temps d'eleccions nacionalsindicalistes aprofitava l'escassesa i mala qualitat de la llet per a fer-se publicitat amb la llegenda «si quieres buena leche vota a Fábregas»", o de Pep Carles Tous o de Joan Bauzà, els noms dels quals sovint han estat o són en boca de la gent. I no necessàriament en sentit negatiu, no en va qui assoleix anomenada és perquè no s'està quiet. El senyor Rodríguez, que és un cul bellugadís, ara mateix en pot fer una de bona. Sigui o no sigui d'ell la decisió d'haver convertit el castell de Bellver en un pastitx eròtic, el responsabilitzam de la substitució de les bombetes verdes per les blanques de sempre. Cal que ho faci "i aviat!" no tan sols per a retornar a la pedra la dignitat perduda, sinó per una qüestió d'ordre públic. Ja em diran vostès com reaccionaran els guiris que pugin a peu la muntanya amb l'esperança de fer el sexe a preu fet. A tot estirar trobaran na Joana, la bruixa, que colca eixancada sobre un pal de granera. I, davant la solitud del paratge, una de dues: o hauran de refer el camí sense ni descordar-se els calçons, o s'hauran de plantejar la possibilitat de fer-ho amb els conills que el senyor Fageda va amollar al bosc. Per cert no se'n veu cap, d'aquells conills. Si no han acabat a la cassola dels veïns desaprensius, és probable que en llegir aquest article romanguin a la lloriguera, d'esquena paret i amb el cor bategant. Heus ací, per tant, en l'equilibri ecològic amenaçat, un motiu més per a restablir a corre-cuita la claror blanca al castell.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.