«Saps que te trob més guapa de fa dues setmanes ençà?». «I ara, què vols dir, que de dues setmanes ençà t'agrad com a més?». «Més o manco». «Si vols que te digui la veritat, també jo trob que has millorat bastant, dorms millor darrerament?». «No és que abans no dormís bé. La consciència, la tenc tan tranquil·la com fa quinze dies, però m'és més fàcil prendre el so i no hi ha res que em desperti en tota la nit. Saps per què? és que tenc noves il·lusions. O més ben dit, les il·lusions són les mateixes, però, poc a poc, la certesa que, per a tu i a mi, les coses canviaran, m'ha omplert de satisfacció». «Tu ho has dit, crec que podrem fer un bon equip...». «Ep!, no hem d'oblidar en Xisco i n'Eberhard, ells també compten». «Mira, amb en Xisco, encara ens podríem arribar a entendre, però n'Eberhard és com una sogra: res del que faig li sembla bé». «I com ho feres amb la teva sogra, o és que t'hi vares dur bé des del primer dia?». «Ca! No te pots imaginar com em feia de difícil la vida: 'al meu fill, no li han agradat mai els escaldums d'indiota, jo sempre els feia de pollastre, no són tan feixucs' o 'el meu fill, quan era fadrí i vivia amb nosaltres, en aixecar-se, ja tenia el cafè preparat i mai de la vida va entrar dins la cuina, d'ençà que vos heu casat fa mala cara. Es veu que l'esclates de fer feines de la casa. Pobre filló meu, tan cansat com ve de l'oficina!' Què vols que te digui, em va donar mort de puça una bona temporada. I sé bé del cert que me xerrava amb les seves veïnades». «I com t'ho feres per guanyar-te-la?». «Ben fàcil, vaig començar a demanar-li receptes, amb l'excusa que ella cuinava més bé que ma mare. Fixa't, no hi ha qui s'ho cregui. No hi ha ningú, en tot Mallorca, que cuini millor que ma mare!». «Serà qüestió de començar a demanar-li receptes a n'Eberhard, creus que cuina ell, a ca seva?». «No ho sé, però cosa haurem de fer. Entre tu i jo, em fa més il·lusió fer-me la foto, "te la imagines?" amb qualsevol de vosaltres que amb en Jaume, i això que amb n'Eberhard... però molt millor n'Eberhard que en Jaume, on vas a parar! En Jaumet em voldria fer creure que a partir d'ara de Madrid ens enviaran més doblers... I per què no els ha aconseguit aquests darrers tres anys, que, segons ell, en telefonar a en José Mari ho tenia tot llest! Ara, entre nosaltres, no has vist clar que en José Mari no va d'ell?». «Pss, què vols que te digui, per a mi que tots dos són uns pintes. Però no te n'empatxis més, d'en Jaume, ja escainarà quan ens vegem tots a la sala de les Cariàtides. És ben hora que a Mallorca i a totes les Balears altres que no siguin ni en Jaume ni els seus ballem al nostre so. No devien pensar-se que sempre ballaríem les cançons que els agraden. Com si els altres no poguéssim triar ni l'orquestra ni la música. Però deixem en Jaume, què te pareix si telefonam a en Xisco i quedam per veure'ns». «Va bé, però digues-li que encara no se faci massa il·lusions, l'hem de fer patir una mica. No ho trobes? Saps què, digues-li que ara no vull sortir amb vosaltres, que ho faré amb en Jaume. Veuràs quin susto que se'n du!». «I encara tens ganes d'anar de bromes, tu?». «Fillet!, no se pot esser tan seriós com ets tu sempre. Va! Fes-li creure i conta'm què diu».