La clau espanyola

En aquesta conjuntura les decisions que pren un partit determinat, especialment quan ningú no disposa de la representació suficient per governar en solitari, cas evident en el Parlament que ha de legitimar el nou Govern, són de gran importància per al seu propi futur. N'hi ha "de partits" que prefereixen restar a l'oposició, però que no poden dir-ho clarament i que, per tant, hauran de fer veure que han estat víctimes de l'operació pactista. D'altres creuen que formar part del Govern els permetrà guanyar quotes de popularitat i de credibilitat que els poden permetre millorar els seus resultats en un futur immediat. Un altre, finalment, té la paella pel mànec i fa anar l'oli on vol.

Aquest joc d'estira-i-arronsa també té el seu vessant cruel i macabre, que suposa el major atractiu per als qui practiquen l'enigmística i especulen alegrement sobre qui serà la víctima que els servirà la fotografia del proper cadàver polític.

Na Maria Antònia, que en Llorenç Capellà definia com «més viva que un cove d'alatxa», quanyarà, faci el que faci, segur. El cadàver el posaran els altres; el seu propi cadàver (de qualcú dels altres), és clar.

De tota manera, tornant al tema de l'elevada abstenció, resulta significatiu que s'hagi produït especialment "per seguir amb la tradició" en unes eleccions municipals i autonòmiques (les europees encara són figues d'un altre paner) que suposen l'elecció del representant per a les institucions que ens són més properes. Sembla una contradicció, però no ho és tant si tenim en compte que els electors també són més vius que un cove d'alatxa i saben que el seu vot és especialment útil quan es tracta de determinar qui ha de tenir el poder real, el Poder amb majúscules, i els 15 punts de diferència en relació a la participació a les espanyoles del 96 deixen prou clar que tothom sap que és a Madrid des d'on es mana i des d'on ens manen.

I si el Poder és a Madrid, és d'allà d'on l'hem de recuperar, sigui mitjançant pactes, pressions, amenaces o negociacions. L'element emotiu podria indicar que ens hem d'oposar sistemàticament al poder de Madrid, però l'element racional ens recorda que encara són ells els que poden decidir si som o no som comunitat històrica, els que poden afavorir que disposem de policia autonòmica, els que ens poden cedir la gestió dels aeroports, els que ens poden traspassar tantes competències com vulguin i dotar-les generosament via trams amplis d'IRPF, impostos especials, certs segments d'IVA, etc.

Comptat i debatut, som en una conjuntura en què res de bo podem esperar de la pròpia iniciativa del PP o del PSOE ja que els interessos dels seus líders insulars "necessitats permanentment de més recursos i competències per mantenir-se en el poder local, amb la qual cosa es debilita el domini del Poder central" acaben sistemàticament amb la negativa de les seus centrals a satisfer les seves demandes. Tant els uns com els altres es quadren als designis de les centrals respectives.

L'avanç en el camí de la sobirania passa per Madrid, ja ho hem indicat abans, però en els pactes per al Govern Balear s'obren dues línies d'actuació: la primera suposa negociar la transferència de poder directament amb Madrid "cosa que comporta l'entesa amb els nacionalistes espanyols del PP", la segona va associada a la via del conflicte amb el Poder central i persegueix la consecució de més competènces i recursos per la pressió "majoritàriament" dels partits d'àmbit «local» (entengui's no estatal) i la connivència dels nacionalistes espanyols del PSOE pel que suposa d'acció anti-PP.

Amb qualsevol de les dues opcions els illencs hi guanyarem, especialment perquè UM té la responsabilitat de constituir un Govern que, al marge de l'opció elegida, representi un guany objectiu i progressiu per a la llengua, la cultura, l'economia i la societat d'aquest país nostrat.