Perquè, clar, titular la dels morts s'hauria prestat a interpretacions no desitjades. Les susceptibilitats, tan a flor de pell durant aquests dies, no aposten a favor de l'ambigüitat, encara que "no sé si val la pena repetir-ho i jo mateix no m'aplic la lliçó tan sovint com caldria" benhaurats seran aquells que no siguin rotunds, perquè han entès que l'univocitat només és possible al regne de Déu. El paradís tampoc no serà per als que es perden en divagacions i despisten sense mostrar allò que han insinuat. Així que venga. Durant la transició "haurem d'esperar a aquest hivern perquè Miquel Payeras ens l'expliqui" aparegueren molts de partits "que és una manera educada dir que quasi tots els partits aparegueren, perquè m'han contat que, aleshores, quan es deia «el partit» no feia falta aclarir de quin es parlava. I està clar que avui ens guanyarem l'infern divagatori, perquè el que volia dir era que sorgiren projectes polítics molt engrescadors, tan engrescadors que, com és habitual en una terra no donada a les passions, no engrescaren a quasi ningú. D'altres conegueren l'estima popular però només foren elogiats públicament un cop difunts, canonitzats, perdó, volia dir. Em referia al Partit Socialista de les Illes (PSI) i a Unió Autonomista (UA). Del PSI en sortí el PSM. També en sortiren alguns dirigents cap a altres partits. Aquests dies es reuneixen per intentar formar govern els fills d'aquella idea: Eberhard Grosske, Celestí Alomar, Joana Barceló, Francesc Antich. Quan es posin d'acord hauran de parlar amb els hereus d'UA, la qual forní de quadres la UCD i el PSM. Dos partits que aportaren persones valuoses, un a Unió Mallorquina, i l'altre una mica a tothom. Els seus noms tornen "en realitat mai no n'havien fuit" a primera fila: Josep Melià, Miquel Duran, Maximilià Morales, Jeroni Albertí. Si els fills del PSI, d'UA i d'UCD s'entenen tornarem també a un instant "diguem-ne" «constitucional» de la comunitat autònoma amb el ressuscitat debat sobre l'insularisme en unes Balears, que, tanmateix, només han tingut existència jurídico-administrativa, encara que ningú no s'ha d'enganar, perquè també és vera que ells, els d'abans, tampoc no són els mateixos. Si s'entenen també hauran contribuït a la resurrecció d'una altra persona que mai no es va donar per difunta i que fa vint anys també n'engrescà molt pocs: Gabriel Cañellas.