Heus ací que milions d'europeus hem anat a la guerra, l'hem guanyada i, en lloc de botar i ballar d'alegria, no estam contents. Potser perquè no sabem ben bé què hem guanyat a Kosovo. Hem garantit la independència nacional dels kosovars o hem passat factura a Milosevic pels seus crims de guerra? Sembla que no hem aconseguit ni una cosa ni l'altra. I si és així, quina bandera victoriosa aixecam per tal de justificar noranta dies de bombardejos? És probable que, a hores d'ara, els serveis de propaganda serbis hagin convertit l'assassí Milosevic en un heroi, ja que ha estat capaç de resistir, sense parpellejar, el setge militar de les potències més industrialitzades del món. És clar que les bombes no li queien a prop, i quan el perill se sap lluny qui més qui menys manté els ulls oberts sense esforç. Les bombes de l'OTAN, de tant en tant, es desviaven dels seus objectius militars, i queien damunt els hospitals o els autobusos ocupats per gent civil. Però això són anècdotes de guerra, retalls d'un patiment que el temps s'encarregarà de fer-nos oblidar. Entre tots els noms propis que han intervingut a la guerra, l'únic que té una cita amb la història és Milosevic. D'ací tres-cents anys, els serbis recordaran el patriotisme d'un senyor amb aspecte d'oficinista que no va retre Belgrad a Clinton, perquè Solana, en aquesta història, és el grum que anava a tirar les travesses. Els historiadors solen ésser força benèvols a l'hora de jutjar els herois de la resistència, i si no, que ho demanin a Stalin, que va poder dissimular els seus crims contra la humanitat rere el prestigi d'haver resistit Hitler. De manera que aquests tres mesos de guerra entre el món democràtic i Iugoslàvia hauran servit al món democràtic per a demostrar-se que acabarà el segle amb la mateixa immaduresa amb què el va començar, i per a concedir, als serbis, un heroi que degota sang d'altri. Als kosovars, en canvi, després de tant de renou no els hem garantit la independència política, ni tan sols el dret a retornar a casa sense por. No té res d'estrany, per tant, que els europeus no donem mostres de cap mena d'entusiasme en saber que hem guanyat la guerra. Potser perquè en cap moment no ens hem cregut el paper estrictament pacificador que complien les forces de l'OTAN. Tots coincidíem en la necessitat d'aturar les matances de Kosovo. Allà on dissentíem era en la manera de fer-ho i en el lideratge militar dels Estats Units. Difícilment, aquest país pot encapçalar la lluita en defensa dels drets humans, si quatre de cada cinc ianquis són partidaris de la pena de mort. En cap moment de la seva història els Estats Units no han disposat d'un discurs moral mínimament convincent. I el d'Europa es troba ple d'esborradures i ratllades. No podem aixecar, per tant, banderes en senyal de victòria. Sobretot, perquè la intervenció armada a Iugoslàvia no era la solució al conflicte que hauríem triat la gent del carrer. Els bombardejos són cosa de la senyora Madeleine Albright, a qui la majoria de nosaltres no tenim el gust de conèixer. Vull dir que, malgrat ens encolomin la victòria sense haver-la reclamada, aquesta guerra l'han pastada i se l'han menjada ells, els que ens governen des de les altures de l'OTAN i altres despatxos siderals. Anguita acaba de reclamar que es jutgi Javier Solana per crims de guerra. I, home, potser s'ha passat un pèl, encara que s'ha fet eco del desencís general. Qui hauria de comparèixer davant els tribunals és Milosevic, i no ho farà. Solana té prou càstig en el fet de saber-se un titella trist que olorarà per sempre més a pólvora.