El cara a cara Matas-Antich és un dels símptomes de l'escàs avanç de la democràcia, dels seus mecanismes i del caciquisme mediàtic. No entraré a analitzar el contingut, ni el contingent del suposat debat, perquè això ens duria necessàriament a anàlisis sobre la profunditat de la superficialitat, les mancances de la posada en escena de dos actors novells poc habituats a aquesta casta d'actes publicopublicitaris; però, també, de la sorpresa positiva de l'aspirant i de l'escassa capacitat de faixar-se que té el defensor en el cara a cara. Dèiem, tanmateix, que aquesta no era la nostra intenció i no hi incidirem.

És lamentable que, al final del segle XX, després d'una transició democràtica marcada pel pacte, la integració i la voluntat de diàleg, algun candidat continuï dimonitzant determinades formacions polítiques i tracti d'incidir sobre la consciència electoral amb plantejaments escassament demòcrates. Es comença «desclassificant» la democràcia, és a dir, emfatitzant que hi ha dues castes de partits demòcrates i fent fora els mal considerats radicals. Tot això des d'un radicalisme que fa por, amb un llenguatge no verbal que manifesta la crispació del jutge en qüestió i que, sense cap intenció d'amagar res, es comparen les majories amb les conveniències. Allò que feim i farem nosaltres, que som majoritaris i que governam, és allò que convé i que vol la majoria, perquè som els únics amb legitimitat per poder fer allò que convé a la gent i tenir la gent a la nostra disponibilitat. Al final, gràcies al defensor, sabem que també hi ha altres candidatures a les Illes Balears i que fins i tot n'hi ha algunes de perilloses, que podrien posar en entredit decennis de poder. Ho sabem perquè el defensor té dret a qüestionar aquestes iniciatives, però no té cap deure de debatre públicament amb aquestes formacions «desclassificades». La democràcia, tal com l'entenen les formacions amb vocació bipartidista, és respecte, tolerància, integració, llibertat i pluralisme controlat a conveniència del qui té el poder i consentit pel que es considera el candidat amb més probabilitats a substituir-lo. Defensor i aspirant són, en definitiva, branques d'un mateix arbre, d'una mateixa soca que arrela en el mateix clot i que aspira a créixer en el mateix redol.

El debat és, en definitiva, una traïció a la democràcia, una falsificació de la realitat i una cortina de fum. És una traïció a la democràcia perquè els demòcrates tenim tot el dret del món a veure asseguts tots els candidats en una mateixa taula i els defensors de les essències democràtiques tenen el deure de defensar els valors del pluralisme, no únicament del bipartidisme, perquè enlloc està escrit que pluralisme sigui cosa de dos. És una falsificació de la realitat, perquè ocultar els adversaris, negar-los la presència mediàtica, fulminar-los i posar-los en evidència sense la seva presència, amb nocturnitat i traïdoria, és un símptoma de decadència i de pèrdua de valors ètics i col·lectius. Si allò que es pretén és crear fum, confusió i menfotisme, s'ha aconseguit amb escreix. Després d'allò que hem vist, sentit i comentat, val la pena recordar que hi ha altres formacions, algunes de les quals ben minoritàries, ben atractives, ben suggerents. Fins i tot, n'hi ha que no tendran representació parlamentària i que tenen una vocació utòpica que, per ventura, valdria la pena tenir ben present. Ells, tanmateix, no tenen menjadora, ni clot on «xuclar» i per això no tenen cap casta de presència pública. No obstant això, la majoria d'aquests tenen el mèrit de ser demòcrates, respectuosos i generosos, mentre els democràtes nominalistes es dediquen a dimonitzar els idealistes.