Les eleccions de diumenge presenten una important novetat respecte a les de convocatòries anteriors. Fins ara, mai unes eleccions autonòmiques no se'ns havien presentat d'una manera tan clara per molts dels mateixos polítics com un plebiscit. Aquesta és una de les poques coincidències entre Jaume Matas i Pere Sampol. Ambdós afirmen que es vota Partit Popular o Pacte de Progrés. O sigui, el que ens diuen és que, malgrat hi hagi tota una oferta de sigles, en realitat es redueixen a dues: o bé que continuï governant el PP o bé que s'estengui el pacte que ha dirigit el Consell Insular de Mallorca (CIM) els darrers quatre anys al Govern balear.

A mi, aquesta anàlisi em sembla un poc simplista i, a més a més, poc clara.
En primer lloc, si el PSOE, PSM, UM, EU i Els Verds ho tenguissin tan clar, el que haurien fet seria presentar-se davant els electors com a una única opció, tal com han fet a Eivissa i Formentera. Però cadascú va pel seu vent.

En segon lloc, UM i EU-Els Verds no tendrien cap problema per anunciar el seu compromís de formar part d'una aliança postelectoral amb la resta de partits, exceptuant el PP. Però UM no revela la incògnita i EU-Els Verds declaren que no se sentirien còmodes dins un pacte en el qual també hi fos UM.

Ells sabran per què actuen així com ho fan, però no ens ho diuen clarament. Per això, als analistes polítics afeccionats no ens queda més remei que elaborar les nostres pròpies hipòtesis.

Des del meu punt de vista, el pacte preelectoral no ha estat possible a Mallorca per tres motius: les diferències més que notables entre els distints partits, especialment entre els dos extrems, és a dir Unió Mallorquina i Esquerra Unida, l'experiència de fagocitació dels partits per part dels grossos quan es produeixen aquest tipus de coalicions i, sobretot, per l'expectativa de creixement de PSM, UM i EU que esperen aconseguir més representació per ells mateixos que si es diluïssin dins una llista única.

El primer punt és importantíssim per esbucar la teoria del plebiscit: els partits que han governat junts al CIM no són tots iguals, malgrat que, de dos en dos puguin tenir molts de punts en comú. A Unió Mallorquina i al PSM els uneix el seu nacionalisme, però els separa la política social i mediambiental. Al PSOE i PSM els uneixen les seves propostes socials, però els separa la política cultural i el model de país. El PSM i EU-Els Verds comparteixen molts punts programàtics en les àrees socials i urbanístiques, però no coincideixen en política de símbols i en tarannà negociador. PSOE i EU-Els Verds coincideixen en el seu model d'estat i en algunes qüestions socials, però discrepen en alguns importants temes mediambientals. UM i EU-Els Verds, finalment, no coincideixen ni amb la qüestió nacional ni amb la política urbanística i molt poc en la social.

La conclusió és que, en cas que el PP perdi la majoria absoluta, no és del tot segur que els altres partits siguin capaços d'entendre's, si bé sembla bastant probable, especialment si veuen que han pogut treure rendibilitat electoral de la seva experiència al CIM. I, sobretot, si aconsegueixen formar un govern de coalició, aquest tendrà unes o altres prioritats depenent de la correlació de forces entre les distintes opcions polítiques.