No hi pot haver major revolució que complir la llei, i ben segur
que és per això, per la por que ens fa la paraula revolució, que la
llei no s'acompleix. Ara com ara, i per molt de temps, aquesta por
és un ànsia sense objecte, perquè en el nostre entorn no hi ha cap
expectativa de revolució "en el sentit clàssic i ja superat de
canvis socials radicals esdevinguts en poc temps i sovint amb
violència" en els pròxims mil·lennis, i perquè les revolucions, si
vénen, serà de la mà dels canvis petits, de la manipulació d'aquell
instrument petit i fràgil que exigeix ésser manipulat amb
lleugeresa del qual parlaven premonitòriament i lúcidament "i
inútilment, tot sigui dit" Brecht i Barthes.
Si la llei s'acomplís, les televisions públiques o bé no
existirien o bé serien un vehicle d'informació, d'enriquiment
cultural i d'educació. Els problemes de trànsit serien mínims, i en
qualsevol cas molt més manejables dels que patim avui dia (per
cert: quan s'estengui arreu la proposta que en comprovar que una
llei s'acompleix el més intel·ligent és llevar-la i substituir-la,
el primer relleu ha d'ésser el del codi de circulació). Si la llei
s'acomplís, l'urbanisme seria diferent i, lògicament, no pitjor que
l'existent. Els recursos públics no es malbaratarien, els preus de
gairebé tot reflectirien la competència real i problemes com ara
els dels abocadors il·legals serien gairebé només un joc de
paraules. El funcionament intern dels partits seria democràtic i
els avions sortirien puntuals i hi arribarien (un bitllet és un
contracte) tret de qüestions meteorològiques o de força major que
el viatger coneixeria perfectament i amb una acceptable
antelació.
Si tothom acomplís la llei pagaríem manco imposts, per
descomptat. No ens despertaria cada dia "com ens ha passat a molts
en els últims quinze anys" el mateix renou del repartidor de
diaris, la llei de costes no seria una burla i les adopcions
d'infants no serien un negoci. En aquest continu i immens i
inaturable partit de futbol que és la vida social quasi no farien
falta els àrbitres, les jugades es veurien molt millor i les
sancions serien efectives, mínimes i profitoses.
Com que això, i molt més, no passa, no acabem mai de conèixer
les possibilitats i els defectes de la legislació, ni podem
corregir-ne ràpidament els inconvenients. Com que massa sovint la
llei no s'acompleix, no sabem mai si és la llei que és imperfecta o
és en la imperfecta conducta particular on es troba el problema: no
sabrem mai com serien els nostres carrers, incloent-hi les voreres,
si tots aparquéssim legalment, ni com serien les relacions
internacionals, el mercat de treball o la salut dels no-fumadors.
Com la llei no s'acompleix, i en la majoria dels casos no passa
res, i en d'altres passa molt poc i molt de temps després, i arran
d'uns esforços sempre desproporcionats i sempre frustrants, la
revolució alimenta els nostres somnis més o menys com el sol
alimenta la vida a la terra: a una distància inimaginable i amb un
retard temporal insalvable.
Ara com ara la revolució consisteix a acceptar que l'única
revolució és acomplir la llei. Sempre que sento parlar de revolució
penso en acomplir la llei i, després, a canviar-la. Quan sento
parlar de canvi, penso a acomplir-la un poc més del que l'acomplim.
I les poques vegades que sento parlar que la llei es compleix,
penso en l'Evrugo Mental State, en Erewhon, en Utopia, en Walden,
en Xauxa, en el país de les fades, en tots aquests paradissos i
arcàdies que tenen exactament la mateixa superfície real que ocupen
les lletres que els anomenen.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.