No hi pot haver major revolució que complir la llei, i ben segur que és per això, per la por que ens fa la paraula revolució, que la llei no s'acompleix. Ara com ara, i per molt de temps, aquesta por és un ànsia sense objecte, perquè en el nostre entorn no hi ha cap expectativa de revolució "en el sentit clàssic i ja superat de canvis socials radicals esdevinguts en poc temps i sovint amb violència" en els pròxims mil·lennis, i perquè les revolucions, si vénen, serà de la mà dels canvis petits, de la manipulació d'aquell instrument petit i fràgil que exigeix ésser manipulat amb lleugeresa del qual parlaven premonitòriament i lúcidament "i inútilment, tot sigui dit" Brecht i Barthes.
Si la llei s'acomplís, les televisions públiques o bé no existirien o bé serien un vehicle d'informació, d'enriquiment cultural i d'educació. Els problemes de trànsit serien mínims, i en qualsevol cas molt més manejables dels que patim avui dia (per cert: quan s'estengui arreu la proposta que en comprovar que una llei s'acompleix el més intel·ligent és llevar-la i substituir-la, el primer relleu ha d'ésser el del codi de circulació). Si la llei s'acomplís, l'urbanisme seria diferent i, lògicament, no pitjor que l'existent. Els recursos públics no es malbaratarien, els preus de gairebé tot reflectirien la competència real i problemes com ara els dels abocadors il·legals serien gairebé només un joc de paraules. El funcionament intern dels partits seria democràtic i els avions sortirien puntuals i hi arribarien (un bitllet és un contracte) tret de qüestions meteorològiques o de força major que el viatger coneixeria perfectament i amb una acceptable antelació.
Si tothom acomplís la llei pagaríem manco imposts, per descomptat. No ens despertaria cada dia "com ens ha passat a molts en els últims quinze anys" el mateix renou del repartidor de diaris, la llei de costes no seria una burla i les adopcions d'infants no serien un negoci. En aquest continu i immens i inaturable partit de futbol que és la vida social quasi no farien falta els àrbitres, les jugades es veurien molt millor i les sancions serien efectives, mínimes i profitoses.
Com que això, i molt més, no passa, no acabem mai de conèixer les possibilitats i els defectes de la legislació, ni podem corregir-ne ràpidament els inconvenients. Com que massa sovint la llei no s'acompleix, no sabem mai si és la llei que és imperfecta o és en la imperfecta conducta particular on es troba el problema: no sabrem mai com serien els nostres carrers, incloent-hi les voreres, si tots aparquéssim legalment, ni com serien les relacions internacionals, el mercat de treball o la salut dels no-fumadors. Com la llei no s'acompleix, i en la majoria dels casos no passa res, i en d'altres passa molt poc i molt de temps després, i arran d'uns esforços sempre desproporcionats i sempre frustrants, la revolució alimenta els nostres somnis més o menys com el sol alimenta la vida a la terra: a una distància inimaginable i amb un retard temporal insalvable.
Ara com ara la revolució consisteix a acceptar que l'única revolució és acomplir la llei. Sempre que sento parlar de revolució penso en acomplir la llei i, després, a canviar-la. Quan sento parlar de canvi, penso a acomplir-la un poc més del que l'acomplim. I les poques vegades que sento parlar que la llei es compleix, penso en l'Evrugo Mental State, en Erewhon, en Utopia, en Walden, en Xauxa, en el país de les fades, en tots aquests paradissos i arcàdies que tenen exactament la mateixa superfície real que ocupen les lletres que els anomenen.
