Malgrat la pràctica universalitat "almanco en l'espècie humana" de la relació paternofilial, a la qual sols precedeix la maternofilial, la veritat és que no en trobam massa testimonis literaris, tant per part dels uns com per part dels altres. Els genitors, tal vegada són més propensos a presumir de les qualitats dels seus fills: ja se sap que tot pare té una certa propensió que li caigui la bava davant les gràcies dels fills infants. Però els infants es fan grans aviat i, més prest o més tard, l'estat de gràcia va migrant-se. I, en tot cas, d'aquest estat de gràcia no se'n sol fer cap mena de literatura, si no és eventualment la dels contes de fades o la rondallística (i encara més per part dels padrins o les padrines que no per part del pater familias). Ni falta que fa, dirà qualcú. Perquè certament hi ha realitats i sentiments que no tenen cap necessitat de ser literaturitzats, de ser transformats en literatura.

En realitat, és més aviat des de l'altre costat que el tema es planteja. Perquè si no hi ha pròpiament una literatura paternal respecte als fills, sí hi ha una literatura filial respecte a la figura del pare. El que fa pensar que la pietat filial planteja prou més problemes de consciència que la pietat paterna. Hipòtesi que tal vegada resulta indemostrable en termes d'estricta lògica formal perquè, tanmateix, intuïm o sentim com ben fonamentada en la realitat. Certament, no sabem de cap Carta al fill que faci pendant a la famosa Carta al pare de Franz Kafka. En definitiva, som conscients que la relació entre pare i fill és sempre una relació fonamentalment asimètrica. I malgrat el fet que, d'entrada, la responsabilitat paternal envers el fill és sempre molt més gran que la responsabilitat filial envers el pare, tanmateix, els problemes morals "els problemes psicològics si voleu" se'ls plantegen més sovint els fills respecte als pares que no viceversa. Independentment que els pares facin molt més pels seus fills, estiguin disposats a donar més "a fer majors sacrificis si cal", que no els fills pels pares. O potser també per això.

Una altra forma de dir-ho seria assenyalar que no existeix cap complex que sigui el correlat del complex d'Èdip, malgrat que aquesta manera de presentar la qüestió "sens dubte carregada de raó o perfectament justificada" pot fer caure en una composició de lloc una mica distorsionada per massa sexuada.

Aquestes reflexions d'un servidor, que no creu gaire en la psicologia, les ha motivades la lectura del darrer llibre de Víctor Gayà, Trenc d'alba, premi Roc Boronat d'enguany, que acaba de ser publicat per Proa. Un llibre en el qual els escrúpols de pietat filial del protagonista/narrador respecte a son pare, que s'està morint a l'habitació d'una clínica palmesana, després d'una intervenció quirúrgica sense cap esperança, són presentats amb un rar equilibri, amb total versemblança, sense cap dramatisme passat de rosca, sense exagerar cap nota, però a la vegada sense edulcorar o endolcir cap caire de la realitat, sense aminorar gens la veu d'una consciència genèricament culpable. Un llibre per a fer pensar en una matèria o tema universal, literàriament no tan explotat com molts d'altres. Un text una mica a cavall entre la narrativa i l'assaig testimonial, en el qual la existència i el pensament han precedit l'escriptura. La qual cosa no és poc.