De fa anys ençà estam vivint una campanya inspirada i dirigida des de l'Ajuntament de Palma i el Govern balear que alguns han convingut a anomenar com a «valencianització». Però seria més precís qualificar-la de «fallarització». El que volen aquests cappares nostres no és tant el de valencianitzar Mallorca i Balears (Joan Fuster era valencià, i d'aquest no no en volen ni sentir a parlar), com d'implantar a Mallorca uns nous referents basats en la part més conservadora que representa la festa de les falles: cultura popular entesa com a espectacle passiu de les masses, castellanització progressiva com a reconeixement entusiasta que és l'única llengua de prestigi social i l'arraconament del valencià (mallorquí) als àmbits familiars... És a dir, la part de les falles més superficial i ultraconservadora que exhalten les autoritats valencianes, les quals volgudament obliden la part més irònica i corrossiva, participativa i feta en valencià, que representa de qualque manera la revista fallera per excel·lència, Pensat i fet, sobre la qual les institucions conseradores valencianes l'únic interès que hi tenen és fer-la desaparèixer. Bé, fetes aquestes precisions, anem a la «fallarització» illenca. N'hi ha de tres tipus: la festiva, la cultural-lingüística i l'econòmica. De la primera se n'ha parlat tant, que quasi ni paga la pena referir-s'hi: dient José María Rodríguez tothom ja entèn de què va la cosa. De la segona també se'n parla sovint. Matas i els seus assessors l'únic interès que tenen sobre el mallorquí és a veure si ens decidim d'una vegada a deixar d'usar-lo i ens tornam «fins», com ells, i empram només el castellà. Fins i tot molt millor si ens acostumam a riure'ns dels que l'aprenen, com feia Matas a principis dels anys vuitanta quan a la Conselleria d'Economia es feien classes de català, i el jove funcionari Matas obria cada dos per tres la porta de l'aula per fer befa, en castellà, dels seus companys de Conselleria que volien aprendre el català. Però en fi, tot això ja és tan conegut (per ventura no tant la il·lustrativa anècdota sobre com valora el mallorquí el nostre president) que no tendria massa sentit reincidir, si no fos perquè són els signes visibles d'una «fallarització» de molt més calat: la subordinació político-institucional del Govern Matas al Govern valencià d'Eduardo Zaplana i que té unes implicacions econòmiques que comencen a preocupar a, pocs, empresaris i, alguns més, sindicalistes illencs. És l'aterrament massiu d'interessos econòmics valencians propers al PP que, segons la teoria de la qual es parla amb veu baixa, s'introduirien profundament dins el teixit econòmic i social balear, subordinant-lo i, sobretot, «salvant-lo» de les pernicioses influències econòmiques i socials catalanes. Es parla molt d'un cas que a Palma es nega amb rotunditat, però que presenta indicis preocupants. La primera entitat bancària en oficines a les Pitiüses no és la Caixa de Balears, Sa Nostra. La penetració de caixes d'estalvi valencianes no ha fet més que començar, segons la premsa econòmica i alguna generalista de Barcelona, i qualque font sindical bancària dóna fins i tot el nom de la persona valenciana, del cercle íntim del president Matas, com l'home que està preparant el gran desembarcament, que implicaria perdre el referent illenc per excel·lència dins aquest sector financer. Esperem que els que neguen amb rotunditat aquesta operació tenguin raó, i que la premsa i els sindicalistes que en parlen estiguin tots equivocats. I no perquè ningú s'estimi més estar «colonitzat» per empreses i caixes catalanes, com alguns dels inspiradors de la presumpta operació pretenen, sinó perquè senzillament aquesta ofensiva contra els interessos econòmics illencs no tendria cap raó de ser: no és socialment desitjada, ni seria econòmicament rendible. Pel conjunt de la societat, almanco.