Josep Moll: la potadeta del no-ningú

Anem, però, al contingut del seu escrit. En primer lloc, jo no necessit que ningú em doni permís ni actes de legitimitat a l'hora d'emprar la meva llengua. Ho ha entès el senyor Moll? He dit la meva llengua, perquè en ella sempre m'he expressat i sempre l'he anomenada com el que és, el català de Mallorca. Ja està bé de voler tenir la clau del calaix on reposen les patents d'autenticitat a l'hora d'utilitzar la llengua que és de tots, no d'uns quants que se senten guardians de les seves essències. Jo, senyor Moll, escric en català perquè vull i no tenc cap necessitat que això li sembli a vostè bé o no.

El tema de la meva condemna és una obsessió recurrent dels companys del senyor Moll, una obsessió que ara, dotze anys després dels fets, ha perdut de tal manera el caràcter de suposada indignació democràtica que provocà aquell lamentable episodi per esdevenir el que ara és: una fixació malaltissa pròpia de qui no té altres arguments que furgar dins el passat de les persones, impotent a l'hora de discutir projectes de futur que il·lusionin una societat. Jo ja he dit moltes vegades que em vaig equivocar i vaig pagar per l'error (per cert, la meva condemna fou a vuit mesos d'inhabilitació i sense pèrdua de càrrec, no als «quants d'anys» a què es refereix un Josep Moll tan indocumentat com sempre). Però, dit això, li vull recordar al senyor Moll que el pitjor que li pot passar a un polític "a ell li ha succeït" és que la societat no el vulgui amb els seus suposats encerts i en canvi preferesqui un altre malgrat els seus errors, confiant en la seva capacitat d'esmena i de rectificació en positiu.

Això és el més tràgic d'una trajectòria política en fase terminal com és la del senyor Moll: amb totes les seves bondats, ni el seu partit ni la societat el troben interessant per defensar idees polítiques, mentre que a mi els ciutadans poblers i mallorquins m'han donat una segona oportunitat per tal de refer les passes mal donades i treballar al seu servei amb honestedat i eficàcia.

Si apliquéssim al senyor Moll la frase clàssica "una mica modificada" podríem dir que si errar és humà (jo mateix) i perdonar és diví (la societat), en cavi ésser oblidat és patètic (el senyor Moll, sense anar més enfora).

Parlem ara de caciquisme: vostè diu que com la gent de sa Pobla no és beneita quan em vota, aleshores és que és víctima del caciquisme. Això em recorda molt la frase d'un il·lustre demòcrata "un poc en la línia de vostè mateix" que nomia Alfonso Guerra amb motiu de la derrota del PSOE a les eleccions generals de 1979. En aquella ocasió, el germà de Juan Guerra va dir allò que «el pueblo español se ha equivocado». És molt representatiu del seu tarannà que quan el veredicte popular no li agrada, atribueix el resultat a la beneitura o a la ximpleria dels ciutadans, als qual dóna a elegir entre ésser simplement idiotes o víctimes emporuguides d'uns suposats cacics. Això sí és feixisme, senyor Moll, perquè feixisme és sempre negar la capacitat dels ciutadans d'elegir en llibertat allò que creuen millor per a ells, sense acceptar imposicions ni pressions de cap casta, tant si vénen de «poders fàctics» com si procedeixen de patètics predicadors de moral que formen part d'un partit en el qual els protectors de segrestadors i lladres han trobar agombol i fins i tot han estat objecte de multitudinàries ofrenes de desgreuge. Parlar de feixisme en el cas de vostè, senyor Moll, és anomenar la corda a la casa del penjat.

Per acabar, un consell gratis: si vol «ésser cosa» en el futur del seu partit, senyor Moll, haurà de cercar altres camins que els de fer de bufó útil, perquè aquest paper sempre n'hi ha massa que estan disposat a fer-lo. De res.