Com que el senyor Acebes, abans de ser coronat ministre, havia estat coordinador del Partido Popular, per ventura té experiència suficient per saber que, quasi sempre que el president de la nostra comunitat, el senyor Jaume Matas i Palou, aireja alguna reivindicació o aspiració especialment sentida en aquestes illes envoltades de mar per tots els costats, els populars en el govern central o en les empreses públiques que en depenen el fan quedar com un pedaç brut. Consti que amb l'ús d'aquesta dita popular no es vol insinuar cap associació de la persona ni del càrrec del senyor Matas amb el pedaç en qüestió, sobretot ara, quan les tanques publicitàries ens el presenten amb camisa blanca, neta, i un somriure igualment net i optimista. D'on li deu venir l'optimisme, tal i com li van les coses "a ell, al seu govern, no a la societat illenca, que se'n sap desfer tota sola", constituteix per a aquest servidor de tots vostès un enigma petit, però irresoluble. Sent com és, o bé el senyor Acebes no sabia ben bé on era o no tenia present el rosari de poals d'aigua freda que el nostre president ha rebut cada vegada que ha obert boca davant un senyor censat a Madrid. La veritat és que al nostre president les coses no li van gens bé en alguns àmbits. Cada dia pren més cos social l'evidència que si a una illa els transports no van bé, no hi ha res que hi vagi. I és una dramàtica obvietat que des que tenim aquest president hem anat perdent mobilitat i s'han anat endurint les privacions pròpies de la ratera. El senyor Matas i Palou no ha pogut fer res en aquestes qüestions, ni l'han escoltat ni li han permès, tan sols, fer un gest que, sense oferir cap garantia, li permeti sortir un dia al carrer i rentar-se la cara en públic. El senyor Matas i Palou es mostra públicament partidari de la particiació de la comunitat en la gestió de l'aeroport, i en el mateix escenari el senyor Acebes el desautoritza sense contemplacions: la gestió dels camps d'avions es privatitzarà , i la participació pública serà en mans del Govern central.

O sia, que ni arreglam el bullit d'Iberia, ni tan sols se'ns permet de dir-hi la nostra en una qüestió que ocupa tant de terreny en la nostra (?) terra. Preguntar-se què passaria si els governs central i autonòmic no fossin de la mateixa guarda és una manera tan lamentable com qualsevol altra de perdre el temps.