No ens enganem. Les dades presentades en el Congrés de Llengua i Ensenyament a Mallorca revelen que la situació de l'idioma propi en els centres concertats no és bona. El fet que el nombre d'alumnes que reben tot l'ensenyament en castellà (excepte l'assignatura de català) superi els que reben la formació en català és prou aclaridor de la situació de retrocés que patim. Si no es guanya la batalla de l'escola, no hi ha res a fer. Durant els darrers tres anys, la població adulta d'aquesta illa s'ha incrementat amb un cinc per cent. Es tracta de persones que han vingut a ocupar un lloc de feina o a residir en un xalet de luxe. Ni un col·lectiu ni l'altre té cap interès objectiu d'aprendre la llengua estatutària. Per tant, la principal possibilitat de salvar la situació són els centres d'ensenyament a l'espera que es faci una política més decidida de normalització social. Però el fet que ara més preocupa és que després de quinze anys d'autonomia aquí no s'ha avançat tant com seria necessari. Són massa els nins que quasi ignoren la llengua de Ramon Llull. I com es pot construir la Mallorca del futur en aquestes circumstàncies? És que hi ha gent interessada que aquí existeixin dues comunitats diferents i que qualque dia podrien tenir friccions i fins i tot enfrontaments? Això és el més perillós. Tenim una Llei de normalització, tenim un Decret de mínims. Que s'apliqui és allò que importa. I que els serveis d'inspecció actuïn per garantir-ho. Aquesta és la veritable missió dels nostres governants.