«El cinema i la televisió transformaran la guerra en espectacle, quasi en un passatemps, per als civils d'arreu del món. Durant un discurs radiofònic, el comandament de les forces poloneses ha dit en un moment determinat: Vostès poden sentir el soroll dels canons. I els 'cineastes' filmen els combats, els bombardejos, la població que escapa, i aquestes imatges seran projectades als cinemes de tot el món i la gent anirà a veure-les com si anàs a veure un espectacle». La cita és llarga, però trob que aquestes paraules de l'escriptor Paul Léautaud escrites al seu diari al voltant, possiblement, d'alguna de les dues guerres mundials tenen molt de premonitòries. Paul Léautaud va viure entre 1872 i 1956. Les seves paraules reforçaven la sensació que ha sentit, un cop més, aquest mes llarg que portam de guerra a Kosovo. És cert que el seguiment informatiu dels conflictes bèl·lics fa temps ha esdevingut una forma més de reclam per atreure les audiències tan diversificades. Però com diuen els manuals de periodisme el que dóna més fruït és tot el va unit a sang, sexe i doblers. A més a més l'home d'aquest final de segle està acostumat a sensacions «fortes» i per sentir-se viu necessita coses que superin l'agressivitat més social, més de gabinet d'executius, però que crema i ens fa sentir petits i trepitjats i a sobre sense més popularitat que la que ens dóna el reconeixement del mirall al matí. Tota aquesta manera d'apropar-se a la guerra i a les catàstrofes alienes va arribar de la mà de la CNN i de la Guerra del Golf. Es tractava de la guerra com estètica postmoderna. El cim d'aquest corrent «informatiu» el posà la retransmissió en directe de l'assalt a Somàlia per les tropes americanes. Vista l'experiència i des de més enrere encara, els sociòlegs de la informació i els psicòlegs ens avisaven que la quotidiana visió d'imatges violentes a través del televisor, a qualsevol moment, ens van insensibilitzar vers aquest fets. Mentre que d'un altre costat cada cop es fa més difícil destriar el que és real del que és ficció. Algú ha pres mesures més o menys preventives per tal de limitar aquests efectes sobre els telespectadors, si més no pel que fa als informatius. D'altres tipus de programes no vull parlar-ne ara perquè correspon a un tema més ampli. Però anem a la realitat que m'ha fet considerar les paraules de Paul Léautaud com un reflex d'una realitat que «tocam» amb els ulls i en tots els sentits aquests dies. Em referesc al tractament que dóna el telenotícies del vespre de Tele-5. Sovint un cop s'ha fet el sumari del dia i al moment de començar l'espai dedicat a la guerra de Kosovo surten unes imatges amb un muntatge i una estètica idèntica a la de pel·lícules bèl·liques i, sobretot, al còmic de suspens, com ara l'Agent 007 o els Misserables. Senyors! les imatges, les paraules i els comentaris que vénen després d'aquest encapçalament no tenen res de fantasia, no hi ha res amb el que es pugui jugar-hi. És veritat que hi ha ciutadans d'aquest final de segle que necessiten una dosi d'espectacularitat provocativa per a superar la seva frustració vital que provoca el ritme boig de la societat actual. Hom té el convenciment que el millor efecte, és a dir el més impactant, és aquell que mostren les imatges sense retocs previs, ni enrenou de tambors i altres sintonies espectaculars. Un home mort destrossat per una bomba, un poble desert, silenciós i ple de runes rere un atac armat o la mirada de qualsevol refugiat són més engrescadores pels sentits perquè ens parlen d'una persona com nosaltres que està patint la crueltat més feresta de la humanitat. Ja tenim prou problemes amb la violència juvenil generada per molts i diversos problemes socials, la influència d'uns personatges de ficció (dibuixos animats) que són violents amb molt de plaer perquè encara a sobre algú pugui crear confusió dins el cap dels infants i joves sobre el que és realitat i el que és joc i fantasia. Si les imatges de guerra ens captiven per una estètica espectacular i no ens regiren el ventre com humans és un senyal clar que l'home de fi de segle és primitiu com aquells que vivien a la prehistòria als inicis de l'evolució.