Fa uns anys, un personatge de la política mallorquina que en aquell moment ocupava la presidència del govern de les Illes Balears, declarà que els que sortien al carrer a manifestar-se "en aquella ocasió contra la modificació de la Llei d'espais naturals" no eren dels seus; que cap d'aquells 15.000 ciutadans i ciutadanes eren dels que el votaven i que, en conseqüència, no feia comptes posar-los gens d'atenció.
Al voltant d'aquesta desgraciada anècdota hi ha una determinada manera d'entendre i fer la política que és més pròpia del primer terç d'aquest segle que no del darrer decenni. Els nostres padrins viviren en un context polític en el qual sols s'escoltava i sols actuaven uns quants, els que tenien més pes econòmic. Avui, afortunadament, les coses han canviat i el que pensa i diu la gent no és mai menyspreat en públic per aquells dirigents polítics que aspiren a mantenir-se en el poder. Vegem sinó el que declarà el president Matas després de la manifestació del novembre passat a favor d'una moratòria urbanística: «En prenc nota». Això, evidentment, no vol dir que acceptàs els postulats dels manifestants però el que sí considerà i tengué en compte és la rellevància d'aquella manifestació.
En aquest darrer vintenni els mallorquins hem sortit en massa diverses vegades al carrer i sempre ha estat per dos motius: el territori i la llengua que és el mateix que dir l'autogovern, el futur, la cultura, la racionalitat i el reconeixement. Així, doncs, hi ha gent "la que surt al carrer" que entén la política com una responsabilitat compartida i això és un símptoma de maduresa democràtica. Segurament és per mor de la rellevància mediàtica que tenen aquests actes de masses que els polítics en campanya miraran seguiran o fins i tot participaran a la Diada per la Llengua del proper 8 de maig. És al govern de dia 14 de juny que ens adreçam per fer-li veure que ens preocupa el futur del bagatge lingüístic i cultural que aquestes illes han conformat al llarg de generacions i generacions. Estam preocupats i no ens manquen raons per estar-hi. Hi ha una certa obstinació a no voler reconèixer la situació de minorització que viu la llengua històrica de relació habitual dels mallorquins. Si sortim al carrer és per fer notar a les institucions competents en la matèria i també a la resta de ciuradans que habiten aquestes illes que les condicions de vida i les possibilitats de supervivència de la cultura històricament conformada són avui més magres que fa deu anys.
A tot el món, i també i especialment a les Illes Balears, es viu un fenomen que s'ha anomenat mundialització que, pel que fa a les llengües, provoca freqüents contactes lingüístics ja no sols amb l'espanyol com passava fa uns anys, sinó també amb l'anglès, l'alemany i l'àrab. Aquestes noves comunitats de parlants "alguns rics i d'altres pobres" que avui comparteixen amb nosaltres clima, territori i segons com feina, han de saber de l'existència de la cultura pròpia i que n'hi ha que tenim com a objectiu assolir dignificar aquesta cultura.
Per fer-nos notar és important que dissabte que ve siguem molts al carrer, perquè els polítics tenen en compte l'opinió pública i perquè els que ens mirin o els que encara no ens coneguin, tenguin l'oportunitat de saber que a Mallorca la gent del carrer, la gent normal té com a preocupació veure reconeguda, oficialment reconeguda, la seva dignitat col·lectiva. Tanmateix no és sols un exercici de reconeixement, és també una invitació, una cordial invitació perquè molta gent s'incorpori a la construcció de la balearitat lingüística del segle XXI que serà indefectiblement poliglota però on volem que el català de les Illes Balears ocupi el lloc que li correspon com el que ha estat fins fa ben poc: la llengua de relació habitual dels seus habitants.
