Notícia mediàtica: ha tornat Expedient X, la sèrie que de sis anys ençà als Estats Units (el bressol indiscutible de la ciència present i futura) i a les seves colònies mediàtiques omple la televisió cada setmana amb l'aparatós espectacle dels Expedients X, la creació original de la Fox Network, presumptament de ficció però realment inclassificable, que palesa, com és de fàcil esdevenir, una sèrie de culte i què poc significa ja aquesta expressió, si no res. Mentre l'audiència vulgui, doncs, Dana Scully i Fox Mulder (Gillian Anderson i David Duchovny, sense que "tot seguint el credo del programa" tingui gens d'importància quins són els noms reals i quins els dels personatges) se les continuaran tenint amb tota la tirallonga interminable d'elements i d'esdeveniments estranys i fantàstics, barrejats fins al paroxisme, exercint de detectius d'aquest món paranormal que pel que es veu ens és tan pròxim malgrat que no ho acabem de veure ni de creure. Els guions sempre hi segueixen el mateix i senzill esquema: passa una cosa estranya provocada per una entitat estranya que ningú no pot explicar, se'n troben antecedents en els pulcres i ordenats arxius "potser als EUA el sistema penal o el sanitari no rutllin, però el de la documentació fa denteta", ens hi posem, ens en sortim després de riscs sense límits i després de trobar un antídot en quatre dies, tot amb molt de telèfon mòbil per molt d'on ets? i ja hi vinc! i molta xerrameca sobre les forces del mal i sobre qui és el més competent per salvar la humanitat dels veritables mals que l'assetgen: no la fam ni la pobresa ni els totalitarismes sinó els espectres allimonats i els aliens de fira. Però aquesta sencillesa del guió es veu prou i constantment compensada per la multiplicitat de temes i de personatges que hi desfilen: extraterrestres de tota mena, bons i dolents, arribats de nou o amagats entre nosaltres des de fa milers d'anys, malalties desconegudes i gravíssimes que s'estenen amb la mateixa celeritat amb què són sanades, invents miraculosos parits en quatre dies dels quals no es torna a parlar, tot tipus de fenòmens paranormals, forces estranyes i esperits demoníacs, abduccions (el tema estrella), crims, levitacions, espionatge, robatoris de personalitat i/o de tecnologia i, fins i tot, de diners. Ni el canibalisme ni cap tema esotèric ni personatge guillat d'aquesta corda mínimament clàssic escapen en la història de la sèrie als seus cinquanta"cinc warholians minuts de fama, cosa que permet suposar que les reunions de treball dels guionistes deuen ser de pinyol vermell i que llurs rialles, fotent"se de la fèrtil credulitat dels televidents "proporcional a les taxes d'audiència, als ingressos publicitaris i als seus sous" deuen sentir"se més enllà del nostre limitat planeta.
Però el tret definitori d'Expedient X no és tractar cap d'aquests disbarats pseudocientífics, sinó el fet que mai no queda clar que allò que s'hi ofereix setmana rere setmana és pura ficció: tot és presenta com un documental amenitzat i rigorós, s'hi fan referències a llocs i temps reals i concrets, s'hi esmenten cada dos per tres suposades agències i organismes de l'administració pagats amb els imposts del públic, amb un to continu de telenotícies aventurer i d'incògnit, de trenta minuts del món paranormal. No és que hi hagi cap novetat. Tradicionalment, la pseudociència ha viscut, i en ocasions molt bé, de la confusió. Amb el salt mediàtic d'Expedient X només s'ha aconseguit una mena inèdita d'entreteniment, que ja és molt, i que viu tant de la credulitat i de la ignorància com del goig que produeixen les asenades que hi surten", i una passa més en els mecanismes de màrqueting que fan amb tota perfecció de la rebel·lia i del descontent juvenil un negoci, de la tecnologia un truc per vendre roba de marca, de la rebel·lió zapatista una estètica de camiseta i de gorra cap enrere i de la inòpia científica un atractiu mediàtic. Posats a afegir una cirera a la confusió, faré arribar als guionistes, mitjançant alguna de les nombroses revistes, clubs, pàgines web o fòrum de seguidors de la sèrie, una modesta idea, per a quan se'ls acabin els temes o, millor, per barrejar en alguns del que tracten. Podrien aprofitar la confessió d'S.E. Khaikin, un eminent físic soviètic, el 1950 a la revista Uspekhi Fizichesckikh Nauk (El progrés de les ciències físiques): «Per a escriure aquest llibre no em vaig deixar guiar prou pel principi de Lenin de lleialtat al partit en matèria de ciència».
