Les successives agressions de Sèrbia i el seu exèrcit als països que integraren Iugoslàvia, acompanyades d'actes de neteja ètnica massiva, han estat una constant en els darrers anys. Les escenes de la repressió a Kosovo i els patiments de la població refugiada han estat el darrer episodi d'aquest historial d'irracionalitat. I malgrat tot, la percepció als estats europeus occidentals d'aquesta realitat sovint ha estat distorsionada per uns elements ideològics, relacionats amb una visió unitarista de les pròpies pluralitats nacionals, que els ha duit a veure una «guerra civil» quan estàvem davant una guerra d'agressió i extermini, conculcadora dels més elementals drets humans i col·lectius. Milosevic, amb el suport de Rússia, i un suport indirecte no menys important de determinats estats europeus, ha pogut consolidar un règim tiràic que ha destruït l'oposició interna i que, sota l'objectiu de reconstruir la Gran Sèrbia, ha emprès una veritable croada contra les poblacions croates, bosnianes o kosovars.

Agustí Colomines («Els Balcans, ara o mai», Avui 12.4.1999) ha indicat com la por del trastocament de les fronteres dels estats, la predominant concepció estatista i jacobina, ha fet que la Unió Europea no tengués en compte la importància de preservar els drets nacionals de les minories. Colomines assenyala com a exemple d'aquesta actitud "que amaga el temor del qüestionament del caràcter unitari del propi estat amb pretextos de conveniències econòmiques o polítiques" la posició del Govern espanyol davant la possible reunió del Parlament kurd a Vitòria-Gasteiz. Els estats europeus han estat vacil·lants i egoistes en la seva posició davant l'agressió ètnica als Balcans. Ha pesat més la por que s'estengués la reclamació de la sobirania nacional que no la responsabilitat d'emprendre una política activa i veritablement solidària. I mentrestant, massacre darrere massacre, el monstre ha anat engreixant.

Un exemple singularment irresponsable d'aquesta lectura interessada dels fets balcànics l'hem tengut amb les declaracions de destacats polítics del PP i del PSOE que des del nacionalisme d'estat espanyol "amb molts de punts de contacte ideològic amb el nacionalisme d'estat panserbi" han volgut aprofitar l'ocasió per reforçar la seva desqualificació dels nacionalismes defensors dels drets democràtics dels diversos pobles de l'estat. El cor de molts d'aquests polítics és amb la causa sèrbia, defensora al cap i a la fi de la integritat territorial de Iugoslàvia contra les minories «separatistes». Que als Balcans hi ha un conflicte nacional és evident, però que «un» d'aquests nacionalismes, el serbi basat en la força de l'estat i de l'exèrcit, intenta eliminar el dret a l'existència en llibertat, sobirana per tant, dels altres pobles, també és de dificil negació a hores d'ara. La ignorància del caràcter democràtic i progressiu del reconeixement polític de la diversitat nacional els du a confondre intencionadament la natura del conflicte i alhora expressa una important limitació per tal de fer passes cap a una articulació més plural de l'estat espanyol i de la mateixa Europa.

Des d'una òptica democràtica no podem fer altra cosa que ser amb totes les nostres possibilitats al costat dels refugiats. El reconeixement del seu dret a viure en llibertat a la seva terra és el reconeixement a la possibilitat d'una Europa diversa i democràtica. L'actuació internacional en aquest sentit no sols és justificada sinó que és indispensable. El que està passant al Kosovo ens afecta d'una manera tan directa que no hi podem romandre indiferents. Perquè com diu Agustí Colomines, una política que pretengui fonamentar-se en la llibertat ha d'assumir el compromis de defensar-la.