Les amenaçadores paraules de Boris Ieltsin dient que l'entrada de forces terrestres de l'OTAN dins dominis iugoslaus podria implicar la tercera guerra mundial s'han de prendre com fanfarronada i com a debilitat. Qui lladra no mossega. I si aquest segle XX ha ensenyat una lliçó a la condició humana és que els focus dels conflictes s'han d'apagar tot d'una. Si es deixen créixer, el mal és irreparable. Si les democràcies haguessin aturat Hitler l'any 1936 quan remilitaritzà Renània i envià la Legió Cóndor a Espanya, segur que hauria amenaçat amb la guerra mundial. Però aleshores era dèbil i se'l deixà fer. Si dos anys més tard li haguessin mostrat les urpes quan s'annexiona Txecoslovàquia, també s'hauria fet el bel·licós, però encara era dèbil. Malgrat això, el «premier» britànic Neville Chanberlain s'arrufà, i després de parlar amb el «fürer» tornà a Anglaterra dient: «Us duc la pau». I Churchill contestà: «Entre la guerra i el deshonor heu triat el deshonor, i tindreu el deshonor i la guerra». Mentrestant, les fàbriques alemanyes feien armament nit i dia. I quan els nazis envaïren Polònia ja era tard. Per tant, el que diu Ieltsin s'ha de prendre, ara mateix, com una grolleria buida. I la millor manera de preservar ara la pau és frenar en sec el militarisme serbi i els genocidis dels Balcans. Els fanàtics sempre s'amaguen quan veuen que el coratge racional s'imposa a la fúria cega, i que l'antiga valentia roman viva i batega amb força dins els cors dels homes lliures.