Les carreteres eren com riuades d'automòbils, que en una gran majoria exhibeixen nous dissenys, nous colors, i la brillantor de tot allò que és nou. Molts d'aquests automòbils corren per aquí amb matrícula de Madrid. No es tracta d'automòbils duits pels seus propietaris capitalins fins a València i embarcats allà cap a la nostra illa, sinó que es tracta de cotxes de lloguer que, ja que contribueixen a embossar les carreteres mallorquines almanco podrien deixar a Mallorca les quatre pessetes que ens correspondrien si es matriculassin aquí. Ja no trobàvem lloc als restaurants. Aquesta Setmana Santa ha estat com un avançament de l'estiu, del temible estiu que ens espera, ja que les previsions ens el presenten amb major densitat turística que el de l'any passat.
L' estiu del 98 va crear alarma social. D'alguna manera la saturació viscuda va generar un debat polític més fet de cara als mass media que no adreçat a la solució dels problemes reals. En una cosa estaven tots d'acord, semblava, i era en la necessitat de posar fre al desgastament de l'illa que suposa l'excessiva ocupació del territori, ni que sigui durant tres o quatre mesos. Un parell de directrius varen aturar una mica el rebumbori. A continuació, es va tornar a imposar el llenguatge de sempre: «optimistes previsions per a la temporada turística vinent», i altres titulars d'aquest estil. Semblava que la lliçó de l'estiu del 98 no havia estat impartida o no l'havíem sabut escoltar. I crec que la prova més convincent d'aquesta situació ha estat l'alegria, l'optimisme amb què aquesta Setmana Santa hem vist les nostres carreteres sobreocupades i el caos més paroxístic a l'aeroport de Palma.
Tot plegat, però, ara ja no ha causat alarma social. Això deu ser que ens espantàrem, i que en lloc de fer propòsit d'esmena vàrem decidir que al capdavall la por, vista de prop, no és res. Així que tiram endavant amb la seguretat que tot és acostumar"nos a les coses. L'estiu del 98 va ser un estiu calent i preocupant. La Setmana Santa de 1999, anunci d'un estiu encara més poblat ha sonat en molts d'àmbits com música celestial. Segurament l'espant i les mesures no arribaran mai com a conseqüència de l'«èxit» turístic, dels rècords d'ocupació, sinó d'alguna crisi que toqui el voraviu. La història recent ens demostra que ni així som capaços de fer les coses amb seny i que la nostra golafreria no té límits. Però no hem de descartar que futures crisis ens puguin ajudar a reconsiderar el panorama general. Perquè ja hem vist que l'eufòria extremada ens espanta un moment, però amb quatre declaracions de bones intencions ens ha passat la ràbia.
