Albert Saoner, in memoriam

Poques persones en el recinte universitari han nucleat un sentiment profund d'admiració i respecte com Albert Saoner. Lúcid, brillant, amb gran sentit de l'humor, sempre compromès en els moments decisius, la seva trajectòria, en poquíssimes ocasions contestada, admet escasses rèpliques i disquisicions: antifeixista militant en moments polítics de serioses dificultats, constantment solidari amb causes perdudes, la seva àgil i intel·ligent conversa catalitzava les inquietuds dels estudiants, particularment dels de primer curs de Lletres, per als quals, sens dubte, era un orientador nítid en la decisió dels estudis posteriors a escollir. No fa ni quinze dies que qualcú em recordava això.

Fa prop de dos anys, el rector encomanà a l'amic Josep Servera i a mi mateix la tasca de parlar amb n'Albert per tal d'encapçalar una coratjosa proposta que Llorenç Huguet tenia al cap: el desplegament de la figura del Defensor de l'Universitari. Ara record les converses prèvies, que es solen tenir sempre en aquests casos, amb tots els consultats de manera discreta per tal d'avaluar la virtualitat d'aquest compromís electoral del rector. La percepció comuna era unànime: en Saoner, dèiem, és la persona adient. N'Albert passava, crec, per moments de desencís i, suposo, comprensibles altibaixos arran del seu pas com a vicerector. Se sorprengué quan li comunicàrem el tema. I, amb una elegància exquisida, declinà l'oferiment. Ens trobàrem en diferents moments per l'edifici Ramon Llull. Impertinentment aferrat a la cigarreta que tenia vetada, parlàvem com sempre, tot i que no fa ni quinze dies que qualcú, a la secretaria del seu edifici, m'augurava el desenllaç indesitjat.

Us he de confessar que resultarà molt difícil no distingir la seva hermosa cabellera blanca enmig de la tumultuosa vida universitària. Amic Albert, condotierro, fins a la victòria sempre.