La restauració de la Seu

Els informes tècnics sobre l'estat de l'obra de la Seu no són optimistes i posen en relleu l'estat de deteriorament sistemàtic i perillós a què està sotmesa aquesta construcció. Més enllà dels aspectes anecdòtics, com ara els perills dels vianants que circulen per les voravies de la Seu o a l'interior del temple, allò que realment ens hauria de preocupar a tots és la conservació d'una de les obres més paradigmàtiques de l'arquitectura mallorquina. La Seu té un sentit eminentment emblemàtic, que fa referència a la història, l'art i la religió, però també és un dels elements de caràcter simbòlic de la mallorquinitat, de la identitat del nostre poble. La Seu, a banda de signe de poder, que també l'ha tingut, és obra de tot un poble i al servei del poble mateix. El conjunt arquitectòric és, de fet, la plasmació de les inquietuds culturals i els corrents artístics de set segles d'història, i ha sofert reformes i modernitzacions algunes de les quals força discutides pels contemporanis. La reforma del madrileny Juan Bautista Peyronnet va ser debatuda ferm el decenni de 1860 i la reforma profunda d'Antoni Gaudí, promoguda pel bisbe Pere Joan Campins, va ser també qüestionada. Ara, en aquest final de mil·lenni, la Seu està malalta. Pateix mals diversos. Sofreix, en definitiva, de modernitat. Com a símbol que és, en relació a allò que representa, els mallorquins hauríem de vetlar perquè les reformes que necessita es realitzin, sense estalviar recursos, amb cura i amb rigor científic.