Cañellas i l'estàtua de sal

No es pot continuar en política mirant cap enrere, i això és el que ha fet Gabriel Cañellas en els darrers tres anys i mig. I de tant no voler veure el que tenia davant, finalment la dimissió s'ha convertit en l'única sortida possible. Només així es pot entendre l'adéu de l'expresident. Mentrestant, el comportament de la majoria del Grup Parlamentari Popular va ser ahir modèlic. Els seus companys alabaren la figura històrica del fundador i mostraren comprensió cap a la decisió, la més lògica en les actuals circumstàncies. Després de l'escàndol del túnel de Sóller, Cañellas no podia concórrer a les properes eleccions. Per tant, l'expresident ha optat per la dignitat: partir per voluntat pròpia. De fet, ja ho anuncià ell en persona el desembre passat: «Per primera vegada faré el que em convengui a mi i no al partit». I així ha estat. Se'n va per no destorbar i per no posar entrebancs a la inevitable marxa cap al centre que protagonitza Matas. En conseqüència, aquesta passa de Cañellas s'ha d'entendre des de la gran sensació de soledat que patia. Quasi tots els seus seguidors ja li han fet saber que comparteixen la línia de l'actual Govern perquè està en consonància amb el que demana la societat illenca. Així, abans de quedar petrificat en el seu escó, Cañellas ha apostat per la coherència. Els anys comanden i l'opció renovadora que representa l'actual Consolat té molt poc a veure amb aquell PP monolític de fa un lustre, que tard o d'hora es trobava abocat a la derrota electoral.