El malalt mental i la llei

Existeixen malalties, la gran majoria d'elles psíquiques, que comprometen greument l'autogovern de la persona que les pateix, d'acord amb les responsabilitats que aquesta ha d'assumir. Les que més freqüentment són tributàries d'incapacitació civil són les oligofrenies, demències senils, esquizofrènia i les toxicomanies greus i habituals.

Per protegir el malalt, la seva persona en relació amb la societat i l'adequada administració dels seus béns, la llei ha establert el procés d'incapacitació, pel qual és nomena una tutoria, sia personal o en la figura d'una institució, que queda sotmesa al control de l'Autoritat Judicial, del Ministeri Fiscal. Per tant, ningú no pot ser declarat incapaç, és a dir, reduït a una minoria d'edat, jurídicament parlant, si no és en virtud de les causes establertes per la llei i mitjançant el pertinent procediment judicial i sentència en ferm.

Un altre concepte important és el de provisionalitat. Ja hem assenyalat, que el pacient declarat incapaç, haurà de tenir una malaltia o deficiència persistent, persistència de la malaltia no implica necessàriament irreversibilitat.

De la mateixa manera que hi ha un procés legal per incapacitar una persona, hi ha un procediment legal per restituir-li tots els seus drets civils si el curs de la seva malaltia s'estabilitza o pren un sentit de favorable recuperació. I tot els qui estem en relació amb aquest pacients de manera crítica i solidària, sabem com canvia el pronòstic segons l'atenció personalitzada que els donem i els recursos sociosanitaris que la societat, en la figura dels seus polítics i gestors, els dedica.

Un tercer concepte a ressenyar és el de graduabilitat. La incapacitació pot ser total o parcial, per exemple, necessitat d'un tutor només per l'administració dels seus béns, segons el grau de la malaltia i de les circumstàncies personals del pacient, en el convenciment que el fet de la malaltia no es pot desvincular de la identitat del malalt com a ésser social que lluita per conservar-la en circumstàncies adverses.

Una darrera consideració sobre la figura del tutor. Qui exerceix la tutela es compromet davant la llei a la cobertura de les necessitats vitals bàsiques del tutelat, tenir un habitatge decorós, l'alimentació adequada i una qualitat de vida digna. Pero no només això. Tractant-se de persones malaltes, el tutor té l'obligació de proporcionar-los els adequats recursos rehabilitadors per recuperar la seva autonomia i preservar la seva identitat. I ara uns quants interrogants: existeixen a la nostra comunitat aquests recursos? Es preocupa l'administració per la rehabilitació d'aquestes persones? Quina és la situació real dels discapacitats mentals de les nostres illes?

Potser caldrà que tots aquells que exerceixen de tutors i que per tant han de respondre davant el Jutge i el Fiscal de les seves actuacions, reclamin als professionals i als Organismes Sanitaris els mitjans per poder complir les seves funcions.