Mallorca es posa guapa

No podien ni imaginar-se els socis de la Reial Societat d'Amics del País, que els ametlers que aconsellaven sembrar als pagesos, a més a més de donar ametles, serien un magnífic reclam turístic per a Mallorca i una font inesgotable d'inspiració literària. Quan arriba febrer Mallorca es posa guapa, això és evident. Però a la sensació inicial de bellesa que desperta en la persona un ametlerar florit, cal afegir-ne d'altres com és ara la de la intemporalitat. Davant un paisatge així, el viatger intueix que s'han aturat els rellotges i que acaba de fer l'últim dels seus viatges. Alhora és una bellesa, la dels ametlers florits, lligada a la melangia, cosa que va saber copsar magistralment Porcel a una de les seves novel·les, potser la millor. La túnica blanca que forma la flor, aïlla l'espectador del món, fa més punyent la solitud. Una sensació semblant provoca la neu, encara que un paisatge nevat és monòton, no té res d'encisador. En canvi el florit enamora. Els ametlers blancs semblen un mantell d'organdí impúdic que la natura vesteix en arribar els carnestoltes. A diferència de la neu, la flor d'ametler no cobreix la terra ni impedeix la revitalització del camp, tan evident a les acaballes de l'hivern. És una disfressa, ja he dit que encisadora. Rusiñol recalava a Mallorca per a contemplar la florida, abans d'instal·lar-se, les primaveres, a Aranjuez. Rusiñol tenia pinta de déu voluptuós i va ésser molt desitjat per les dones, quasi sempre infructuosament. Havia d'ésser un bell espectacle, veure'l passejar entre els ametlers. I a l'Arxiduc, també. L'Arxiduc afirmava que la florida dotava Mallorca d'una bellesa singular. Això no obstant, deixant-se dur pel seu esperit pràctic, aconsellava a la gent d'aquells temps la sembra d'espècies de floració més tardana per tal d'evitar que les gelades podrissin la fruita. De manera que, sense pretendre-ho, va estar a punt d'aixafar-nos l'encís principal de la primavera i un motiu literari que ha fet gastar quantitats immenses de tinta i paper. Els nostres escriptors i escriptores no haurien tingut pretext per a lloar-la, a la primavera, perquè ací no arriba la cigonya. Maria Antònia Salvà trivialitza els ametlers florits amb versets suaus com el vi de missa. I Villalonga els vulgaritza a través d'Aina Cohen. Acab d'escriure aquesta referència a don Llorenç i ja me'n pened, perquè no és possible que l'autor de Bearn fos tan mefistofèlic com ens l'imaginam. De manera involuntària, a força d'exagerar els perfils del seu caràcter, correm el risc de convertir-lo en una caricatura d'ell mateix. Encara que ja sabem que les persones importants esdevenen tòpics per tal de perdurar en el record de la gent. Les altres moren. Hemingway va matar un lleó d'un tret, a Alcoraia, enmig d'un camp d'ametlers florits. Era un lleó gros, vingut de l'Atles. I per efectes de l'ona expansiva que provocà el tret, caigueren pètals blancs fins a cobrir el cos inert. Així m'ho contaren i així ho cont. Potser és mentida. Potser sigui un tòpic "un més!" que haurem d'afegir a la biografia de l'escriptor aventurer. Però, tant se val! Ja he dit que els ametlers florits evoquen l'eternitat volguda. I viure a través de la llegenda és una manera dolça i banal d'eternitzar-se.