Un dels més subtils mals o danys que ens ha fet la contaminació o interferència de la llengua A de la nostra situació diglòssica ha estat l'afany ordenancista dels nostres geòmetres de la llengua "que també en tenim", moguts per una reacció defensiva perfectament comprensible. Per l'ordre lingüístic "que, per descomptat, es manifesta en qualsevol realitat dialectal, i en qualsevol nivell d'expressió" no és mai un ordre geòmetric. Una llengua és una realitat viva, que canvia en el temps i en l'espai. Sols els llenguatges matemàtics són sempre els mateixos, independentment de les circumstàncies de temps i de lloc. Cal no oblidar-ho, això. I adonar-se que quan es vol suprimir tota expressió que reventi o perjudiqui les cotilles asèptiques del llenguatge estàndard, no li feim cap favor a l'idioma que hem rebut dels nostres majors.

Ningú no posarà en dubte que la millor preservació i promoció de tota llengua viva requereix, quant a les diferències que es produeixen indefectiblement en l'espai, de l'establiment d'un ordre uniformitzador, en definitiva de la potenciació d'una koiné o llenguatge estàndard, apte per a exercir eficaçment totes les funcions que requereixen l'ús del nivell 1 (per a dir-ho amb la terminologia del professor Badia i Margarit), com la literària, la científica, la legal, l'administrativa, etc. Però convé també no oblidar el caràcter necessàriament abstracte, codificat, de tota koiné "per tant en part artificial, arbitrari (encara que sigui amb el significat orsià d'aquest mot), al cap i a la fi acadèmic, sobretot quan la codificació no l'han poguda fer els segles i ha hagut d'esser assumida volenterosament per un grup ordenador. Tot garbellat, el nivell 1 d'una llengua és sempre el resultat o la resultant d'una certa elaboració o destil·lació dels altres nivells i, en definitiva, de les realitats mes vives i, per tant, més variades dels fets dialectals, molt més que el que pugui suposar l'aportació dels denominats cultismes.

Tot seguint Saussure, podríem dir que la Parole és sempre anterior a la Langue i que aquesta és sempre una abstracció, tot l'eficaç, idealment necessària i respectable que es vulgui per una abstracció. En el nostre cas, sembla massa evident que les circumstàncies polítiques "tant les històriques com les actuals" han afavorit, en un moviment de defensa o de resistència, una preocupació exagerada per l'asèpsia de la koiné i per la promoció del nivell diastràtic superior, del nivell més formal.

Sortosament, és ben possible que aquest moviment defensiu ja s'hagi neutralitzat i ara el pèndol normativitzador es trobi de tornada devers posicions més realistes i eficaces. Tal vegada un exemple significatiu d'aquest ambient lingüístic més centrat, més tolerant i menys ultrancer podria esser el fet que en el darrer premi Joan Alcover s'hagi premiat, per unanimitat, un poemari escrit en un bellíssim dialecte tortosí, fet que me sembla que hauria estat gairebé impensable sols fa deu o quinze anys. Em referesc al recull Malbé, de Josep Ramon Roig, llibre que, per descomptat, no devem valorar sols en funció del seu llenguatge i que esperam poder fer-ho com cal quan sigui publicat ben aviat.

Un altre fet, molt més general, que apuntaria en la mateixa direcció, seria la revalorització que s'està produint a la metròpoli barcelonina de la nostra producció literària, en virtut justament de les qualitats dinàmiques i ben autèntiques "és a dir: ben vives i àgils, gens encarcarades" de la llengua emprada. Amb la particularitat, de més a més, que si des dels seixanta/setanta s'havien reconegut ja els valors i la contribució d'aquestes formes en el terreny de la narrativa, a hores d'ara pareix com si es començàs a reconèixer que les aportacions d'aquest doll de llengua viva a la perifèrica poesia cavorquina actual també meresquessin alguna atenció.