Un dels més subtils mals o danys que ens ha fet la contaminació
o interferència de la llengua A de la nostra situació diglòssica ha
estat l'afany ordenancista dels nostres geòmetres de la llengua
"que també en tenim", moguts per una reacció defensiva perfectament
comprensible. Per l'ordre lingüístic "que, per descomptat, es
manifesta en qualsevol realitat dialectal, i en qualsevol nivell
d'expressió" no és mai un ordre geòmetric. Una llengua és una
realitat viva, que canvia en el temps i en l'espai. Sols els
llenguatges matemàtics són sempre els mateixos, independentment de
les circumstàncies de temps i de lloc. Cal no oblidar-ho, això. I
adonar-se que quan es vol suprimir tota expressió que reventi o
perjudiqui les cotilles asèptiques del llenguatge estàndard, no li
feim cap favor a l'idioma que hem rebut dels nostres majors.
Ningú no posarà en dubte que la millor preservació i promoció de
tota llengua viva requereix, quant a les diferències que es
produeixen indefectiblement en l'espai, de l'establiment d'un ordre
uniformitzador, en definitiva de la potenciació d'una koiné
o llenguatge estàndard, apte per a exercir eficaçment totes les
funcions que requereixen l'ús del nivell 1 (per a dir-ho amb la
terminologia del professor Badia i Margarit), com la literària, la
científica, la legal, l'administrativa, etc. Però convé també no
oblidar el caràcter necessàriament abstracte, codificat, de tota
koiné "per tant en part artificial, arbitrari (encara que
sigui amb el significat orsià d'aquest mot), al cap i a la fi
acadèmic, sobretot quan la codificació no l'han poguda fer els
segles i ha hagut d'esser assumida volenterosament per un grup
ordenador. Tot garbellat, el nivell 1 d'una llengua és sempre el
resultat o la resultant d'una certa elaboració o destil·lació dels
altres nivells i, en definitiva, de les realitats mes vives i, per
tant, més variades dels fets dialectals, molt més que el que pugui
suposar l'aportació dels denominats cultismes.
Tot seguint Saussure, podríem dir que la Parole és sempre
anterior a la Langue i que aquesta és sempre una abstracció,
tot l'eficaç, idealment necessària i respectable que es vulgui per
una abstracció. En el nostre cas, sembla massa evident que les
circumstàncies polítiques "tant les històriques com les actuals"
han afavorit, en un moviment de defensa o de resistència, una
preocupació exagerada per l'asèpsia de la koiné i per la
promoció del nivell diastràtic superior, del nivell més formal.
Sortosament, és ben possible que aquest moviment defensiu ja
s'hagi neutralitzat i ara el pèndol normativitzador es trobi de
tornada devers posicions més realistes i eficaces. Tal vegada un
exemple significatiu d'aquest ambient lingüístic més centrat, més
tolerant i menys ultrancer podria esser el fet que en el darrer
premi Joan Alcover s'hagi premiat, per unanimitat, un poemari
escrit en un bellíssim dialecte tortosí, fet que me sembla que
hauria estat gairebé impensable sols fa deu o quinze anys. Em
referesc al recull Malbé, de Josep Ramon Roig, llibre que,
per descomptat, no devem valorar sols en funció del seu llenguatge
i que esperam poder fer-ho com cal quan sigui publicat ben
aviat.
Un altre fet, molt més general, que apuntaria en la mateixa
direcció, seria la revalorització que s'està produint a la
metròpoli barcelonina de la nostra producció literària, en virtut
justament de les qualitats dinàmiques i ben autèntiques "és a dir:
ben vives i àgils, gens encarcarades" de la llengua emprada. Amb la
particularitat, de més a més, que si des dels seixanta/setanta
s'havien reconegut ja els valors i la contribució d'aquestes formes
en el terreny de la narrativa, a hores d'ara pareix com si es
començàs a reconèixer que les aportacions d'aquest doll de llengua
viva a la perifèrica poesia cavorquina actual també meresquessin
alguna atenció.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.