Les ciutats són cossos vius i, com a tals, coneixen etapes pletòriques de salut i de vitalitat, èpoques senceres d'anèmia, períodes d'anodina supervivència i també episodis de coma profund. Moltes d'aquestes etapes, a pesar de tot, resten sense caracteritzar en la memòria popular "per dir-ho de qualque manera. D'altres, es vinculen per sempre més a la persona del batle: tothom sap a què ens referim quan parlam de la Barcelona de Porcioles o de la de Maragall; o quan parlam del Madrid de Tierno Galván, de la Marbella de Gil i Gil, de La Corunya de Paco Vázquez i, fins a un cert punt, de la Palma de Ramon Aguiló "no hi hauria cap dubte respecte d'aquesta Palma si en poguéssim segregar el segon mandat. Hi ha persones que saben imprimir un aire particular, un cert to a la ciutat que governen. No parlam de la megalomania dels presidents de la República Francesa: Pompidou amb el centre que du el seu nom, Mitterrand amb la seva incalculable biblioteca, serien dos bons exemples d'una golafreria històrica desfressada de grandeur. Val a dir que un megalòman cada tant en tant ajuda a fer un país, si aquest país és culte, ric, net. Un megalòman en un país amb mosques és un estri peripatètic, normalment d'una crueltat esperpèntica. Però, tornant a les ciutats, diríem que els batles que els imprimeixen caràcter han de tenir,inexcusablement, caràcter: permeti el lector que li insinuï que això no és una perogrullada. I permeti, igualment, que li recordi una cosa: hi ha persones amb molt mal caràcter. Si són picapedrers, són uns malcarats; si són músics, són uns genis. Hi ha, efectivament, gent de mal caràcter, i, si són batles, també poden imprimir caràcter a la seva ciutat, tal i com comprendrà el lector si repassa els exemples que es posen una mica més amunt. En el nostre cas, en el cas de la ciutat de Palma, es produeix una situació una mica irregular i/o atípica. El nostre batle és obvi que, durant el seu primer mandat, no va mostrar indicis de ser propietari d'un caràcter notable per una o altra qüestió de les que transcendeixen al públic. Els primers quatre anys varen transcórrer de manera insubstancial, i la ciutat presentava un encefalograma inalterablement pla. Durant el seu segon mandat, Palma ha canviat radicalment: l'han feta més forastera, l'han allunyada cada dia més dels indígenes, és una ciutat més folklòrica i, en fi, presenta aquesta alegria renouera pròpia de la degeneració de qualsevol cultura popular. Palma viu una època que presenta un llenguatge subsidiari d'un cert kitsch sense gens d'encant i amb molts ressons de cosa sòrdida. Però l'autor d'aquesta caracterització no és el batle "un problema de caràcter", sinó un tinent de batle. I això és una endevinalla.