Ma mare té una finqueta prop de Son Macià. Hi viu un masover que
no sap lletra, un pagès residual, d'aquests que tempten la màquina
fotogràfica dels turistes. A la guerra del 36 va resultar ferit en
descarrilar un tren, i, fort i no et moguis, un dia es va
encaparrotar a fer-me saber on li havien guarit la ferida (com la
majoria de les persones que només han sortit una vegada de
Mallorca, considera d'una gran transcendència tot quant va veure i
va fer quan era a fora). Però no li venia al cap el nom del poble
de la seva convalescència. Només recordava que havia sortit de
Barcelona i que l'hospital era passat Sabadell. Per molt que jo li
recitàs totes les ciutats que podien haver tengut un hospital
militar, no hi havia manera de determinar on punyetes havia estat.
«Era passat Sabadell», i d'aquí no el treia. Quan ja ho deixàvem
estar, digué tot il·lusionat: «Ja ho tenc, Pamplona!».
Sovint deixam de tenir present que la noció de distància és una
construcció intel·lectual molt artificiosa i no compartida per
molta de gent. Fins no fa gaire, els mallorquins correntment només
consideràvem quatre parts del món: Mallorca, fora de Mallorca, el
moro i Bones Aires. De fet, ni tan sols la cultura no ens allibera
d'errors grollers. Ans al contrari, moltes vegades els provoca. És
allò que anomenam «deformació cultural». Quants de mallorquins no
pensen, per exemple, que Madrid és més prop que Alger, quan la
realitat és que està el doble de lluny? Aquesta creença ens ve de
l'escola, que fomenta l'hispanocentrisme en lloc d'ensenyar a
desconfiar de les obvietats aparents. Curiosament, aquesta
deformació es pot mesurar i visualitzar. Uns matemàtics holandesos
varen crear un mètode per passar al paper les localitzacions del
nostre cervell. De les respostes espontànies relatives a les
distàncies entre ciutats conegudes, se'n pot elaborar un mapa que
sol resultar molt deformat (la «deformació cultural»). En aquest
mapa subjectiu, Madrid sortiria més prop de Mallorca que Alger.
La polisèmia de molts de noms de lloc també produeix confusions
que de vegades resulten hilarants. Com quan na Caterina, una
poblereta de set anys, sent «Buenos Aires» al telenotícies i pensa
que parlen d'una urbanització d'Alcúdia. O com un altre de més
granadet, que és Dezcallar de llinatge i vol ignorar que ve del
bessó de Catalunya, d'El Catllar, un poblet que està just a baix
del Canigó; en lloc de vantar-se d'una nissaga mil·lenària, juga a
inventar el gonellisme.
Jo mateix he tengut alguna experiència molt frustrant quant a la
suficiència que gastam aquells que ens pensam saber guiar-nos per
un mapa. Travessant Amsterdam, atent a la senyalització, intentava
situar-me cercant cap a quin poble em dirigia seguint uns
indicadors ben grossos de l'autopista. No hi havia manera de
destriar cap ciutat que tengués aquell nom i vaig anar a parar al
port. Els rètols, grans i repetits, volien dir, simplement,
«port».
Va bé reconèixer que el món exterior és interioritzat de manera
molt diferent per cada persona. Això ens pot ensenyar a ser una
mica més tolerants. Sobretot si pensam que encara és més fàcil
cometre errors quan la pretensió és conèixer el món interior dels
altres. Per sort és així.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.