Ma mare té una finqueta prop de Son Macià. Hi viu un masover que no sap lletra, un pagès residual, d'aquests que tempten la màquina fotogràfica dels turistes. A la guerra del 36 va resultar ferit en descarrilar un tren, i, fort i no et moguis, un dia es va encaparrotar a fer-me saber on li havien guarit la ferida (com la majoria de les persones que només han sortit una vegada de Mallorca, considera d'una gran transcendència tot quant va veure i va fer quan era a fora). Però no li venia al cap el nom del poble de la seva convalescència. Només recordava que havia sortit de Barcelona i que l'hospital era passat Sabadell. Per molt que jo li recitàs totes les ciutats que podien haver tengut un hospital militar, no hi havia manera de determinar on punyetes havia estat. «Era passat Sabadell», i d'aquí no el treia. Quan ja ho deixàvem estar, digué tot il·lusionat: «Ja ho tenc, Pamplona!».
Sovint deixam de tenir present que la noció de distància és una construcció intel·lectual molt artificiosa i no compartida per molta de gent. Fins no fa gaire, els mallorquins correntment només consideràvem quatre parts del món: Mallorca, fora de Mallorca, el moro i Bones Aires. De fet, ni tan sols la cultura no ens allibera d'errors grollers. Ans al contrari, moltes vegades els provoca. És allò que anomenam «deformació cultural». Quants de mallorquins no pensen, per exemple, que Madrid és més prop que Alger, quan la realitat és que està el doble de lluny? Aquesta creença ens ve de l'escola, que fomenta l'hispanocentrisme en lloc d'ensenyar a desconfiar de les obvietats aparents. Curiosament, aquesta deformació es pot mesurar i visualitzar. Uns matemàtics holandesos varen crear un mètode per passar al paper les localitzacions del nostre cervell. De les respostes espontànies relatives a les distàncies entre ciutats conegudes, se'n pot elaborar un mapa que sol resultar molt deformat (la «deformació cultural»). En aquest mapa subjectiu, Madrid sortiria més prop de Mallorca que Alger.
La polisèmia de molts de noms de lloc també produeix confusions que de vegades resulten hilarants. Com quan na Caterina, una poblereta de set anys, sent «Buenos Aires» al telenotícies i pensa que parlen d'una urbanització d'Alcúdia. O com un altre de més granadet, que és Dezcallar de llinatge i vol ignorar que ve del bessó de Catalunya, d'El Catllar, un poblet que està just a baix del Canigó; en lloc de vantar-se d'una nissaga mil·lenària, juga a inventar el gonellisme.
Jo mateix he tengut alguna experiència molt frustrant quant a la suficiència que gastam aquells que ens pensam saber guiar-nos per un mapa. Travessant Amsterdam, atent a la senyalització, intentava situar-me cercant cap a quin poble em dirigia seguint uns indicadors ben grossos de l'autopista. No hi havia manera de destriar cap ciutat que tengués aquell nom i vaig anar a parar al port. Els rètols, grans i repetits, volien dir, simplement, «port».
Va bé reconèixer que el món exterior és interioritzat de manera molt diferent per cada persona. Això ens pot ensenyar a ser una mica més tolerants. Sobretot si pensam que encara és més fàcil cometre errors quan la pretensió és conèixer el món interior dels altres. Per sort és així.
