A Barcelona, a la Fundació Miró, hi ha un exposició molt ampla i
estructurada de l'obra de René Magritte. Sempre és interessant
repassar i revisar, reveure, allò que un dia ens va atraure. I,
sens dubte, el surrealisme va fascinar molta gent de la meva
generació. Peus que tornen botes quan passen del turmell, figures
de guix que sagnen, paisatges trencats com si fossin un mirall,
mantenen la capacitat de provocar i desconcertar l'espectador. La
invitació a desconfiar de les aparences es fa ineludible. I tothom
surt persudit que sospitar de tot allò que sembla obvi és una
pràctica molt saludable.
L'exposició de Magritte serveix per confirmar, almenys en el meu
cas, una pèrdua d'interès pels elements freudians i onírics de les
tècniques surrealistes, però, en canvi, enforteix la convicció que
va ser la resposta més lúcida que es podia donar al desgavell
d'aquella guerra del 14 que, amb la pau de Versalles pel mig, no va
acabar fins al 45. A la irracionalitat, les persones sensates només
podien contestar amb més irracionalitat. Era l'única manera de no
fer"se còmplices d'aquella impostura hipòcrita, interessada i
benpensant de l'Europa d'entreguerres. I, per això, encara és
actual el surrealisme.
Hi ha polítics convictes de delictes greus que, davant les
envestides dels adversaris, fan el paper de don Tancredo i, ben
quiets i amb el posat del tantes me'n diguis, aconsegueixen que els
contrincants dubtin si ataquen un moble o un diputat. Quan un veu
això, pensa que Magritte no arribava tan lluny quan pintava un
paisatge nocturn davall un cel a ple dia.
Hi ha estraperlistes de la parla, quintacolumnistes del
castellà, que quan proclamen la defensa de ses llengos baleàs van
molt més enllà en la paradoxa que Magritte quan pintava una pipa i
posava com a explicació: «Això no és una pipa».
Al meu poble sempre hi ha hagut més rauxa que seny, i per això
va ser l'únic en tot l'estat on un curiós invent anomenat Partit
Demòcrata Popular va treure majoria absoluta a la Sala. Un fet tan
portentós mereixia una resposta adequada i l'enginy felanitxer va
estar a l'altura de les circumstàncies: va néixer un partit polític
que, com a programa electoral, proposava tancar l'Ajuntament per
inútil i fer-ne un colomer. Varen obtenir dos regidors i ja fa tres
legislatures que hi són. És l'única vegada que he vist contestar
políticament els cadufos de l'ordre establert amb els balbuceigs
subversius del dadaisme.
Si la qualitat de l'obra d'art s'ha de mesurar per la capacitat
d'evocació i per les reflexions que desperta, malgrat una
realització simplement passable i una tècnica volgudament
impersonal, Magritte és un gran artista.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.