Ja sé que no és temps d'escriure aquestes coses. Són les festes de Nadal i entre els cascavells i el fum, fum, fum; el cava i els soparots; els caps d'any a París i les neules i els torrons, allò que s'escau, si avui és diumenge i fa solellet, és una llarga caminada bucòlica o semiurbana, tant se val, i flairar una mica de verdureta bullida, que no és infecciosa, per tal de relaxar els músculs estomacals i desestressar-los, tot deixant-los a punt perquè puguin fer, la nit de cap d'any, cau i net.
Però hem d'aprofitar la cera quan cau. Si hi ha una cosa tan immaculada com la Corona, tan intocable com la constitució, en aquesta democràcia nostra, és la impossibilitat de generar veritables elements de cohesió nacional. De la nostra nació, és clar! O d'aquella que somiam. La Carta Magna ja ho prescriu a no sé quin article que les Comunitats Autònomes no es podran federar; ni tan sols establir segons quins vincles si no es rep el beneplàcit de Madrid. I no sé si és amb aquesta prescripció o amb els efluvis que d'ella emanen o amb altres vuits i nous, però el fet és que empeltar mudes que serveixen d'elements cohesionadors és com demanar impossibles. En el llibre d'estil de TV3, el mot Països Catalans deu figurar a la llista del pecaminós índex. Ni tan sols, en la informació metereològica, com qui no vol la cosa, no es dóna la idea d'un país refet. Sempre hem d'anar amb seccions, marcant els límits i sense espipellar la paraula prohibida. I això que la informació meteorològica és la cosa més normal del país. A Catalunya Ràdio passa, si fa no fa, el mateix. Els programes de gran audiència seccionen, limiten, foranitzen la perifèria. D'altres, són més condescendents.
Bé, però fet aquest acte de contricció de portes endins; podem dir ben clar que des de Madrid procuren que elements cohesionadors emblemàtics estiguin fora del nostre abast. Podran atorgar una policia autonòmica, dita vulgarment, mossos d'esquadra, però mai una policia nacional catalana. Podran alliberar els peatges de les autopistes però mai atorgar la maina de les seleccions nacionals. Bé, se n'han encarregat de remarcar que es tractava d'un partit d'una selecció autonòmica. Un partit de patxanga i xerinola, amistós, dels qui no compten, quan tots els jugadors ja estan de vacances. I si a algú això no li quedava gaire clar, ja se n'han encarregat, en una altra perifèria d'una indubtable fidelitat, d'escenificar-ne un amb tots els ingredients de la farsa per tal d'homologar l'esdeveniment a quelcom semblant a un atavisme tolerable. Posades així les coses, o millor dit, devaluades a la mínima expressió, per a ells, és evident, la presència de Pujol a la llotja de l'estadi Olímpic estava més que justificada, es tractava de presidir un hapenning folklòric que s'iniciava amb la Santa Espina i acabava amb una cosa equiparable a una becerrada campera. I si fos poc, allò que més ha transcendit per les espanyes ha estat l'anècdota, la crema d'unes banderes espanyoles per tal de fer ben palès, no que som un poble oprimit, sinó que, a més d'atàvics, som descortesos i gente de mal gusto.
És clar que es pot ser nacionalista català, vivim en un país lliure i constitucional. Però, alerta!, en comptagotes. Pagant sempre una taxa suplementària. Un peatge. Però els elements cohesionadors d'efecte ràpid i instantani i les autovies gratuïtes i els AVES són exclusivament per als messetaris.
