Molta violència. Molta. Queda demostrat un altre pic que els
petits actes, fins i tot els que són només individuals, poden
prendre una gran transcendència dins la història política d'un
país..., cosa que en segons quines ocasions "com la que tot d'una
indicaré" diu molt en contra de la credibilitat de les ciències
polítiques. Mentre el debat sobre la legalització o no de les
seleccions catalanes està més encès que mai, un lluitador català de
kick-boxing va pegant pallisses als seus oponents mundials en nom
de Catalunya i esdevé campió mundial "tot i una cella rompuda al
darrer combat" i d'aquesta manera aconsegueix el que fins ara no
havia aconseguit cap partit nacionalista: 1) que tots els
aficionats del món al kick-boxing sàpiguen que existeix un país que
es diu «Catalunya»; i, entre altres coses, 2) que Catalunya per una
vegada sigui representada esportivament com un país igual que els
altres, i no com una nació subordinada. El punt 1 no significa cap
avanç decisiu, però el 2 té una gran importància simbòlica.
Com que Espanya no té federació de boxa, la federació catalana
depèn directament de la internacional, la World Kickboxing Network,
la qual ha acceptat que Catalunya combatés com a país normal
després d'escoltar la demanda del nostre campió.
L'existència d'unes seleccions catalanes que representin
Catalunya davant els altres països del món en competicions oficials
fa molta por a l'Estat espanyol, que veu amb pànic com amb una llei
darrere una altra el Principat se'ls va separant i va reconstruint
la seva personalitat. «La unió d'Espanya, a fer punyetes» pensen
els espanyols amb una llagrimeta de ràbia a punt de fugir, cosa que
queda ben reflectida aquests dies en el nerviosisme dels polítics i
periodistes espanyolistes. La dona de Pujol, quan opina sobre el
tema de les seleccions catalanes, demostra tenir uns arguments molt
clars: «Perquè Catalunya no és Espanya», va afirmar rotundament per
ràdio. Els esports han penetrat tant dins la consciència
col·lectiva "un cas a psicoanalitzar" que debatre el tema de les
seleccions significa, i tots els polítics ho saben molt bé,
discutir sobre la diferenciació dels territoris de l'Estat.
La unitat d'Espanya és representada, entre altres factors
simbòlics, per les seleccions espanyoles. Ara, però, s'ha redactat
una «Proposició de llei de suport a les seleccions catalanes» que
demana «Promoure i difondre l'esport català en els àmbits estatal i
internacional, així com la participació de les seleccions catalanes
en aquests àmbits», i un professional del kick-boxing ens fa veure
que a vegades els punys poden tenir una utilitat més complexa que
la d'arreglar disconformitats personals. Falta, encara, anar una
mica més lluny, i intentar que les seleccions no es limitin al
Principat. En aquest sentit un dia històric va ser el 23 de febrer
del 1950, quan es va formar una selecció catalana de futbol entre
el País Valencià i el Principat, per tal de jugar un partit contra
el San Lorenzo de Almagro; esper que aquest antecedent faci pensar
un poc als polítics que es diuen nacionalistes... A veure si encara
haurem d'anar tots al gimnàs per combatre pel nostre país!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.