El llegat d'Eugeni d'Ors

La capacitat de valorar no hauria mai de donar-se abans d'hora; no és bo que formem judicis de valor massa precipitadament. Tanmateix, sovint sovint ens acostam al pensament d'altri amb prejudicis tendenciosos, amb valoracions massa matineres. I això és disfuncional del tot tant si els nostres prejudicis són favorables com si són desfavorables.

És clar que aquesta saludable actitud de suspensió del judici intel·lectual depèn també del grau de complexitat de l'obra que volguem conèixer. Sempre hi ha o sempre trobarem conjunts més complexos els uns que els altres. La qual cosa és la mateixa que dir que no tots els autors ens presenten un repte semblant.

El d'alguns, sens dubte, és més fort; podem treure més partit d'encarar-nos decididament amb el conjunt de les seves troballes.
Naturalment, l'estímul que poguem experimentar dependrà també de la feina que ja trobem feta, de l'atenció que ja hagi rebuda l'obra d'un determinat pensador. Pot donar-se perfectament el cas que, quan menys atenció hagi rebut, major sigui el nostre estímul. Malgrat que també és cert que la feina feta pot fer-nos el camí més atractiu.

No està massa de moda parlar ara de l'obra d'Eugeni d'Ors però la veritat és que, amb la gran escassetat de pensadors que patim, no sembla gens assenyat de preterir-ne cap.

Per descomptat, el pensament d'Eugeni d'Ors és massa ambigu i aristocratitzant perquè pugui entusiasmar-nos. Les seves molt posteriors simpaties per la Falange ja quedaven justificades, ben per endavant, en el seu famós glosari, en articles publicats vint-i-cinc o trenta anys abans de la guerra incivil.

Del mes de juliol de 1909 és, per exemple, un article de títol tan significatiu com Imperialisme i Liberalisme, en el qual podem llegir: «el Liberalisme representa l'individualisme atomístic, l'Estat-mal menor, l'Estat gendarme, l'ideal localista, la canonització dels horrors de la lliure concurrència, la Nulla est redemptio per al proletariat; l'Imperialisme representa, al contrari, la socialització, l'Estatisme, l'Estat educacional, la Ciutat, l'ideal d'expansió dels pobles, la Justícia social, la lluita per l'Ètica i per la Cultura».

Pocs dies després escrivia: «els pobles que no s'hagin imperialitzat ells mateixos, conservant i fent triomfar la pròpia personalitat, seran imperialitzats pels demés, perdent-la». I una mesada més tard: «cal que Barcelona assoleixi el dret a exigir, en les gents que entren i solen restar en ella, certes condicions fisiològiques, certes condicions ètiques, certes condicions d'instrucció, potser i tot certes condicions econòmiques: un mínimum de salut física, moral i social. El propòsit pot semblar antidemocràtic "m'és indiferent».

És clar que totes aquestes reflexions es produïen arran del daltabaix de la Setmana Tràgica.