Ha mort Antonio Ordóñez, un personatge llegendari. En canvi, la seva mort, no ha provocat ni fred ni calor a molta gent jove. Ordóñez era torero; i el toreig, actualment, topa, a ca nostra, amb la indiferència, si no amb la bel·ligerància de col·lectius progressistes, ecologistes i nacionalistes que consideren, aquest espectacle, aliè a la forma d'ésser dels mallorquins i residu cultural d'uns temps bàrbars. I tenen part de raó, és clar. No tota, perquè les veritats absolutes es poden contar amb els dits d'una mà i encara en sobren. En qualsevol cas, Antonio Ordóñez va gaudir del privilegi de projectar-se més enllà de la seva professió i de la seva vida per esdevenir personatge literari. Han escrit d'ell Rafael Duyos, Carlos Murciano, Guillem Sureda Molina, Pemán, Bergamín, Hemingway, Orson Wells, i tants i tants d'altres que ara mateix no puc retenir a la memòria. Era, Antonio, fill de Cayetano Ordóñez, de malnom Niño de la Palma, torero també mític que va esdevenir el protagonista de Fiesta, una de les novel·les més populars de Hemingway. La novel·la data de l'any vint-i-sis, i Hemingway no coneixeria el fill del Niño de la Palma fins al cinquanta-tres, a l'hotel Yoldi, de Pamplona. A partir d'aquell dia varen mantenir una amistat coral. El novel·lista seguia el torero en les seves actuacions per les places d'Espanya, i entre whisky i tassó de vi qualificava Luis Miguel Dominguín, aleshores rival d'Ordóñez, de banderiller dolent o s'atrevia a fer crítica taurina, cosa que excedia els seus coneixements culturals, d'altra banda amplíssims. L'estiu del cinquanta-nou "que donà peu al Nobel a escriure un altre llibre de temàtica taurina, El verano sangriento, entorn a la rivalitat professional de Dominguín i Ordóñez" Hemingway va acabdillar la vida desenfrenada del torero i del seu entorn humà, cosa que a l'Espanya nacional catòlica sols podien permetre's alguns privilegiats. Curiosament, Ordóñez, es considerava un defensor fervent dels costums tradicionals i de la moral catòlica. A més a més, des del punt de vista ideològic era un conservadorot que va donar suport moral i econòmic a l'Aliança Popular dels Set Magnífics, encara que més envant, en veure que el setanta-cinc no tenia perquè derivar en un trenta-sis, moderà els seus plantejaments. De tota manera, quan visitava Hemingway a l'Havana, procurava no coincidir mai amb Fidel Castro, un altre assidu visitant de la casa que el novel·lista tenia a San Francisco de Paula. La cosa no té més rellevància que l'estrictament anecdòtica, sobretot si tenim en compte que les actituds polítiques d'Ordóñez no afectaren la seva bonhomia, ni limitaren el cercle de les seves amistats. Orson Wells va ésser un dels seus grans admiradors. També l'acompanyà sovint a les ciutats on actuava, i enamorat, com era, de la parafernàlia que envolta l'espectacle taurí, assistia, bocabadat, al ritual de vestir el torero a les estances en penombra dels hotels. Quan Wells va morir, Ordóñez va reclamar les seves cendres i, convençut que interpretava correctament la voluntat de l'amic, les va depositar al fons d'un pou sec a la seva finca de Ronda. Aleshores va ordenar la sembra de multitud de rosers entorn del brocal, perquè mai no hi faltassin flors. Com a torero, Ordóñez, cercava experimentar unes emocions d'ordre estètic que en altres circumstàncies i en una cultura diferent hauria trobat per diversos camins de l'expressivitat artística. El torero intel·ligent s'adona que mai no assolirà amb el seu quefer davant un bou, la plenitud artística a la qual aspira. Ací rau, en part, la melangia que l'afecta quan veu que passen els anys i la glòria no el satisfà. Conta, Miquel ngel Colomar, que Juan Belmonte va quedar en èxtasi en contemplar la badia de Pollença. I al cap d'uns moments de romandre en silenci, mormolà: «Oh, si todo esto pudiera expresarse toreando...» Ordóñez, em deia, fa uns anys, ja retirat de la professió: «He sido torero porque iba en busca de la felicidad. Así como el pintor busca proyectarse en la tela, sabía que podía arrancar belleza en mi enfrentamiento con los toros. Pero me retiré sin conseguirlo plenamente, se lo garantizo». Encara que ell no ho volgués admetre va ésser un gran artista, ja que va fer brostar bellesa d'un joc de crueltat i mort. Sé que és difícil d'entendre, però més difícil és entendre la vida i n'hi ha que en pontifiquen tot el dia. José María de Cossío fa referència a la humanitat d'Ordóñez i en dóna una definició genial. «Es un torero "diu" que viene a ser todo lo contrario de una máquina de torear, perfecta o desajustada». Des d'ahir les seves cendres ja es confonen amb l'arena de la plaça de Ronda, que tant estimava. Sens dubte, és l'abraçada més càlida que podia haver somiat rebre.