Enguany, amb motiu de la celebració del centenari, s'ha commemorat arreu l'anomenat «Desastre del 1898». Aquell fracàs va ser, sobretot, per a l'Estat espanyol i va suposar el final d'una etapa del caciquisme i el clientelisme més salvatge. En aquell final de segle, l'Estat i els seus representants hagueren de reconèixer que havien fracassat, en bona part, perquè no havien estat capaços de concedir autonomia a les colònies, ni de renunciar als interessos personals i de partit que la metròpoli tenia a Ultramar. Cánovas va ser assassinat en plena guerra colonial i Sagasta perdé tota la seva credibilitat com a conseqüència de la manca de visió política.

Quelcom de semblant, tot i admetent que les comparacions són odioses, és el que ha passat a Gabriel Cañellas i al Partit Popular. L'expresident no va reconèixer a temps que s'havia equivocat, que havia delinquit i que havia de plegar. L'egoisme i l'orgull l'han mantingut en una situació bèl·lica que ell mateix provocà, convençut de la victòria. El seu recurs davant el Tribunal Suprem era la darrera munició d'una guerra que tothom estava convençut que perdria, mentre ell persistia en la seva caparrudesa i combativitat creient que guanyaria la batalla. Al final ho ha perdut tot. Ara, sense ell, el PP podrà emprendre el camí de la regeneració.