Segur que no vos pensàveu mai que hi hagués encara tants de pinochetistes a Santiago de Xile. Segons les enquestes prop del 40 per cent dels ciutadans d'aquella república consideren el dictador-senador un salvador i no han trobat cap inconvenient per sortir al carrer a proclamar-ho. Els hem vist exaltats, cridant, plorant, resant, fent cares de ràbia, jurant venjança, amenaçant... Per a mi aquesta és una de les cares de salvatge que sap posar encara la humanitat. Una de les cares perquè n'hi ha d'altres com la histèria grupal capaç d'escalfar l'ambient fins al punt d'assassinar un jove basc pel fet de dur una bufanda de la Reial Societat. Tot això ho hem vist la mateixa setmana que es commemorava el 50è aniversari de la declaració dels Drets Humans que, evidentment, no ens ha permès cap tipus de triomfalilsme.

Seguim convivint, diàriament, amb comportaments violents "ara les dones, ara els infants, ara els paios, ara els gitanos, ara els blancs, ara els negres" malgrat es consagrin valors de tolerància. Escarrufa, inquieta i lleva les ganes de sopar mirar les imatges que ens recorden quan lluny són a l'Àfrica o a Amèrica de tenir assumits principis tan humans com el dret a tenir una existència digna.

La realitat, sobretot la realitat que ens parla de política vigilada, d'escalfament nazi als estadis de futbol, de la misèria d'uns que serveix per engreixar comptes corrents d'altres, ha esquitxat amb força una commemoració que hauríem volgut poder celebrar no sols a París, sinó a qualsevol racó del planeta. Aquesta amarga realitat tan diversament manifestada té sempre la seva arrel en la negació de l'altre. Sabem que d'aquí uns anys haurem de conviure "si les tendències demogràfiques no canvien" amb gent molt diferent a nosaltres i no estam gens avesats a l'altre. El pinochetista no suporta el demòcrata, el bastión no pot veure el contrari, el blanc malmena el negre...

Analitzant ara les coses amb una bona dosi de comprensió hem de convenir que si els Drets Humans es van consolidant com a patrimoni legislatiu i ideològic de la humanitat ha estat gràcies a individualitats de la talla de Nelson Mandela o be gràcies als treballs constants d'organitzacions civils. Poca cosa s'ha d'agrair a les més velles institucions perquè la seva arteriosclerosi no les permet posar-se a l'avantguarda de qualsevol proposta per dignificar l'existència humana.

Sovint es reclama als educadors que posin més atenció a estendre l'ideal dignificador, però és una càrrega massa feixuga per un sol col·lectiu. La mateixa insistència s'ha d'adreçar a tots els que ocupen llocs de representació (polítics, presidents de clubs, directors de mitjans de comunicació) i la insistència els ha de portar a deixar ben clar que la dignitat humana passa, indefectiblement, per denunciar tot el que té de salvatge l'existència humana, fins i tot, quan el salvatgisme s'expressa sols amb la paraula, perquè les paraules no ho són, gratuïtes.