La crisi del Sud-est asiàtic

Si l'estabilització econòmica es basa en bona part en l'estabilització dels preus, aquesta requereix també de l'estabilització del tipus de canvi defensada per la fortalesa de la moneda. Les dues monedes internacionals més estables són el marc i el dòlar, si bé en els intercanvis internacionals predomina la segona. Això fa que fora d'Europa, la resta d'economies internacionals optin per estabilitzar la seva moneda fixant una paritat amb el dòlar. Si aquesta paritat es manté s'aconsegueix estabilitzar la moneda, reduir el grau d'incertesa econòmica d'aquestes economies i es facilita el creixement econòmic de les inversions. En el cas de les economies en vies de desenvolupament el seu major potencial de creixement econòmic facilita un creixement més ràpid de les vendes de les empreses i dels seus beneficis, per la qual cosa, és normal aconseguir en aquestes economies uns rendiments més alts del capital en relació al rendiment que s'obté en economies més desenvolupades i madures, com és el cas dels EUA, l'UE i el Japó.

Si en aquests països es liberalitza l'entrada de capitals, cas de les economies de Sud-est asiàtic, és normal que rebin inversions procedents de les economies més desenvolupades a la recerca d'una major rendibilitat. Aquesta entrada de capitals reforça inicialment la moneda nacional, permet indexar aquestes divises al dòlar i garanteix, de moment, l'estabilitat de preus, l'estabilitat econòmica i la continuïtat de l'arribada dels fluxes de capital procedents de les principals economies occidentals i del Japó. El benestar econòmic pot accelerar l'entrada de capital estranger: 140 mil milions de dòlars el 1996 i 160 mil milions de dòlars el 1997 per al conjunt de les economies emergents de la zona d'Àsia-Pacífic, que es convertí, així, en la principal zona del món receptora dels fluxes de capital cap als mercats emergents procedents del Japó, Europa Occidental i els EUA. Aquests fluxes de finançament procedents de l'estranger s'adreçaren bàsicament als principals bancs privats d'aquests països, els quals, es trobaren amb un excés de capital que pogueren canalitzar "a través dels «circuits privilegiats» de finançament" als grans grups empresarials propers als cercles guvernamentals. La mala assignació d'inversions a causa de la corrupció, l'excés d'inversions productives i l'excessiva concentració de la renda en poques mans que dificulta el creixement del consum de masses procedent de les rendes salarials, acabaren provocant una sobrecapacitat productiva, la caiguda de preus i la caiguda de beneficis. El canvi d'expectatives fou brusc. Es generalitzaren les fallides, augmentà la morositat empresarial i l'ajornament en la devolució dels préstecs. Quan la morositat es traslladà a la banca nacional, s'inicià l'estampida de la repatriació de capitals estrangers, i, de retruc, la devaluació de la moneda nacional, l'encariment dels productes importats i el creixement de la inflació. El creixement dels preus interiors agreujà la crisi de demanda en provocar una pèrdua relativa de la capacitat de compra de les famílies. Finalment, la recessió econòmica acabà provocant el «trabucament» dels preus del mercat immobiliari i la fallida final de bona part de les inversions promogudes en la fase de benestar econòmic. La gravetat de la crisi es traslladà a la borsa amb caigudes espectaculars dels índexs l'any 1997: -42% a Corea del Sud, -37% a Indonèsia, -52% a Malàisia, -55% a Tailàndia.