Darrerament s'està parlant de la conveniència de reformar la Constitució, i és curiós que dins aquest debat ningú no s'ha referit a la necessitat imperiosa de modificar-ne l'article 3, aquell que estableix que tots els ciutadans de l'Estat tenim el deure de saber espanyol. Amb aquest article, la Constitució fa passar per democràtica una situació de flagrant desigualtat entre els espanyols de llengua castellana i aquells ciutadans de l'Estat que no tenim l'espanyol com a llengua pròpia. L'article 3 de la Constitució és una coartada legal perfecta que té l'Estat per mantenir dins les seves fronteres una organització del multilingüisme que continua afavorint un determinat grup lingüístic en perjudici de la resta de grups. S'ha dit que la Constitució deixa prou marge de maniobra per a actuar, però el fet cert és que l'experiència en el cas concret de la llengua ens ha demostrat que el Tribunal Constitucional sempre n'ha fet una lectura restrictiva i contrària als interessos dels grups lingüístics diferents del castellà.
Per ventura és cert que quan es va redactar la Constitució, ara fa vint anys, el context sociopolític no permetia una formulació més valentament democràtica de l'organització del multilingüisme dins l'Estat. Però de vint anys ençà han canviat moltes coses, tant dins l'Estat com en el marc europeu. És per això que ara sembla un bon moment per reclamar la modificació d'aquest aspecte de la Constitució. El model que ens forneixen estats plurilingües que s'han dotat d'una ordenació lingüística igualitària són un bon referent, almenys per començar a treballar en la concepció d'alternatives. Aquests estats tenen en comú el fet d'assumir ells mateixos la diversitat lingüística dels seus ciutadans, de manera que aquests no tenen necessitat de saber altra llengua oficial que la pròpia, alhora que cada territori lingüístic té plena facultat d'ordenar els usos lingüístics interns, sense intromissions d'altres grups lingüístics de l'Estat.
Cal tenir en compte que la pervivència futura de la comunitat lingüística catalanoparlant s'està decidint avui mateix en uns àmbits concrets: el món sociolaboral i econòmic i el món comunicatiu i del lleure. I el fet terriblement alarmant és que la nostra comunitat té molt poca capacitat per incidir en l'ordenació dels usos lingüístics en aquests àmbits, mentre que l'Estat s'ha arrogat la potestat d'intervenir-hi sempre que és necessari protegir i afavorir els interessos del grup lingüístic amb què s'identifica.
Per tant, la reivindicació d'una ordenació lingüística estatal democràtica suposa dues coses fonamentals: en primer lloc, reclamar la modificació de l'article 3 de la Constitució, a fi que hagi de ser l'Estat qui assumesqui la condició de bilingüe, de manera que els catalanoparlants no tenguem necessitat de saber cap altra llengua que la pròpia per relacionar-nos amb l'Administració estatal. En segon lloc, reclamar que els catalano parlants puguem gestionar el nostre propi espai ecolingüístic sense la intromissió dels interessos de cap altre grup lingüístic de l'Estat. Això suposa tenir plena autonomia legislativa en tots els aspectes de la vida social que d'una manera o altra afecten els usos lingüístics.
En un moment en què la situació social de la llengua és més preocupant que mai, és imprescindible reactivar la capacitat de pensar solucions alternatives que assegurin la cohesió i el futur de la nostra comunitat.
