Segons les diverses fonts consultades, presents en el congrés del PSM, el moment en què Munar es va aixecar per saludar al personal pesemero i els llançà aquelles besadetes, hi hagué diverses respostes. Si es dividís la sala en terços, es podria dir que el primer, ocupat pels convidats, la direcció i els quadres del PSM, va contestar amb unes mambelletes de compromís, i alguna mostra aïllada de molt d'entusiasme. El segon terç, el més nombrós i ocupat per la militància de base d'edat adulta, va respondre amb una sonora i tancada ovació. En el darrer terç hi havia les alegres joventuts, que encara creuen amb profunda fe en què l'alliberament nacional, de classe i ecologista és simplement qüestió de temps, que contestaren amb divisió d'opinions: uns callaren, altres remugaren i fins i tot se sentiren alguns xiulets. Fonts congressuals del primer terç, habitualment ben informades, asseguren que part de la nova direcció del partit es va quedar perplexa davant l'actitud del segon terç i que encara no han trobat una explicació racional per a aquelles mostres de carinyo cap a Munar, tot i que l'episodi ha estat objecte d'alguna discussió al més alt nivell (no oficial, clar) per intentar esbrinar què i per què va passar.
Que no es preocupin gaire. No és que a la majoria del PSM li estigui passant res massa estrany. Bé, ben pensat, estrany, el que és estrany, ho és i molt. Però ja és un fenomen tan generalitzat que pareix la cosa més lògica del món. Es tracta, senzillament, de l'embruix de Munar. Perquè, si no és recorrent a l'embruixament, com explicar que amb només 2 consellers sobre 33 sigui ella la presidenta del Consell? O que amb 2 diputats sobre els 59 del Parlament la major part, i segur la més important, de la vida política local giri entorn d'ella? O que a pesar de ser ella la que més canya dóna al PP, sigui la que manco en rep, ara, dels conservadors? O que el PSIB no li hagi llançat ni una sola crítica en el que duim de legislatura? O, encara més, que l'única cosa en què coincidesquin ara el PP per una banda i el PSIB-PSM per l'altra, sigui en festejar-la per a veure si l'any que ve els deixa governar amb ella?...
Així que, tranquils, que ningú no ha tornat boig, ni cal cercar explicacions racionals. És, senzillament, l'embruixament que afecte per igual el PP, el PSIB i, ara, el PSM. Simplement es tracta d'assumir amb la resignació del que sap que res hi ha a fer, el Manament únic i vertader. Ella governarà i els Elegits l'acompanyaran en el seu Regne, i els Desahuciats seran expulsats a les tenebres de l'oposició. Clar que encara queden ateus d'aquells que només creuen en el materialisme històric i en el racionalisme marxista, i que intenten fer exorcismes demanant coses com què passa amb les altres urbanitzacions que ni el PSIB ni el PSM semblen voler saber-ne res. Però és igual. Amb els descreguts ja se sap: o es converteixen o els esperen les tenebres.
