nubes dispersas
  • Màx: 11°
  • Mín:
11°

Les llàgrimes del General

El general Pinochet plora, mentre l'empresari Pinochet amenaça Europa. L'un i l'altre són patètics. L'empresari Pinochet, abans del cop d'estat que protagonitzà el seu pare, no era res. Ara tampoc no és res, però ha amassat una gran fortuna a l'empara dels abusos que perpetrava el general, de manera que podrà menjar calent fins a la fi dels seus dies. Pel que fa al general Pinochet, era un militar que havia jurat fidelitat a la constitució xilena. Un home dur, un «boludo» com diuen per enllà. El fet d'esdevenir un perjur no li arrabassà ni una sola llàgrima. No plorà quan els seus li tallaren les mans a Víctor Jara, ni quan Allende optà per suïcidar-se. En canvi, diuen que en assabentar-se de la decisió dels lords favorable a la seva extradició a Espanya, va plorar. Ens trobam, per tant, davant un fet sobrenatural. Tan meravellós que, si voleu, sols és comparable a les llàgrimes que va vessar el Crist de Manacor quan els milicians de la república desembarcaren a Portocristo. No vull comparar Pinochet amb un Crist, ni prop fer-s'hi!, però sí amb una figura de pedra. El fet que un dictador vessàs llàgrimes no era previst a cap manual d'història de la repressió dels pobles. La senyora Thatcher, tan identificada amb tothom que duu garrot i en fa ús, s'ha apressat a afirmar que el general és vell, d'ací les llàgrimes, encara que únicament sigui per a salvar l'honor de les estrelles. I el ministre d'Afers estrangers xilè ha dit el mateix, no endebades Boabdil va plorar als afores de Granada i encara se'n parla. Comença a detectar-se una certa tendència a deixar anar el general, una vegada que l'hem ventat de valent. Aquesta reacció era previsible. Hi ha un cert temor a la possibilitat que un exèrcit tan pintoresc com és ara el xilè, tengui penques d'empassar-se la impotència repartint canya a la població civil, que per a això els militars tenen la mà lleugera. D'altra banda, existeix la creença que allà on la llavor de la democràcia creix i floreix millor és sobre terra de cementiri. En aquest cas, l'oblit del passat repressiu és quasi una obligació dels demòcrates. A les dites raons s'ha d'afegir una reflexió entorn al negoci de les armes, gens menyspreable. Els països desenvolupats i amb una democràcia enfortida, solen vendre armes als del Tercer Món o a aquells que suporten una forta crisi econòmica, que els uns i els altres ja en tenen prou per anar tirant amb l'ajuda humanitària que els ofereixen les ONG. Vull dir que les llàgrimes de Pinochet han caigut a terreny abonat, i és ben possible que el general mengi els torrons a casa. Tampoc no n'hem de fer un gra massa del fet que es consideri aquesta possibilitat, atès que acabam d'aprendre una cosa força important, transcendental potser, com és ara on rau la feblesa de les dictadures. El Taló d'Aquil·les de les dictadures són els dictadors. Apa, ja ho he dit. Suposen, els dictadors, la part més vulnerable del sistema, perquè als trets caracterològics de mesquinesa i imbecil·litat que els són innates, cal afegir-hi la covardia. Els dictadors ploren perquè són covards, vet ací el gran descobriment que en matèria de lluita antitotalitarista ens acaba d'oferir el general Pinochet. A una taula rodona d'aquelles en què tothom deia la seva, en els primers temps de la democràcia a Espanya, un ponent, que parlava en nom de no sé quina escissió falangista, va pretendre empetitir la figura d'Emili Darder, enaltida pels altres, tot adduint que l'exbatle de Palma no havia sabut mantenir-se serè davant l'escamot d'execució. Aleshores s'organitzà tal cridòria a la sala que em va ésser impossible replicar aquesta insensatesa. Així que em vaig quedar amb les ganes de dir-li, al ponent falangista, que allò que dignifica primordialment una persona és la seva vida, no la manera que té de morir. El general Pinochet no cal que senti temor per la seva integritat física. Però, ara mateix, li sobren motius per a plorar. Pot plorar, tot mirant cap enrere, per la seva vida, clapada de sang aliena, que, paradoxalment, tantes condecoracions li ha procurat. I si té una mica de cor, vessarà llàgrimes abundoses. Tantes com per a omplir un ribell.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.