En Pinochet i en Castro

Però seria interessant saber per quin motiu aquests mateixos que s'escarrufen de pensar en els crims d'En Pinochet, davant la figura trista, esperpèntica i patètica a més no poder d'en Castro baven com uns badocs. I això que aquest altre bergant tampoc és que tengui les mans gaire netes de sang. Imaginau-vos que els mateixos assassinats, tortures, empresonaments i exilis massius que hi ha hagut i hi ha encara ara a Cuba culpa d'aquest alcabot, fossin culpa d'un dictador d'ideologia feixista. Imaginau-vos que en Castro, amb el mateix historial criminal que té, en lloc de ser un llepa del soviètics ho fos estat dels americans. Ja podeu fer comptes com sentiríem escaïnar tota la progressia rància que té la boca copada davant el dictador cubà en lloc de pegar el crit al cel de la mateixa manera com ho han fet p'en Pinochet.

Què vol dir això? Que encara n'hi ha molts que, maldament no ho diguin, es pensen que els crims contra la Humanitat són més greus o no tant segons la ideologia política del botxí. I que, davall-davall, dins el cor de molts de «pensadors» de per aquí, hi pesa més la tírria antiamericana que no pas la convicció sincera a favor dels Drets Humans. Perquè a més de Cuba, tenim l'immens infern comunista de Xina, un autèntic estat-escorxador que a hores d'ara practica l'extermini físic de la nació tibetana. I tampoc en sentiu piular cap. I quan Nord-amèrica etziba una betcollada a qualque capitost integrista islàmic de per Àfrica o Àsia, la nostra progressia encara té orgues de sentir-se més al costat dels inquisidors islàmics que no dels americans. Dels mateixos que es jugaren la pell contra en Franco n'hi ha, i més d'un, que en el fons de la seva ànima, posat a triar entre un Clinton o un Hussein, encara s'estimaria més aquest. Tot per la curtor antiamericana que duen dins el cap.

I tanmateix, si volem que hi hagi un organisme internacional que dugui els dictadoretxos carnissers a retxa part damunt «sobiranies» o «no ingerències», si de bon de veres volem que n'hi hagi un, no queda més remei, tal i com està el món avui en dia, que cercar i esperar que la cosa interessi els nord-americans. En tenim la prova a dues passes de ca nostra: allà deçà Itàlia, els serbis, si no fos pels americans, encara haurien fet el doble de matx del que han fet fins ara. Perquè la Unió Europea no té orgues de fer res més que dir-los que no hi tornin però tanmateix, sense els americans, ella tota sola no és capaç d'organitzar una força militar que aturi el terrorisme serbi.

Li queda molt de camí per córrer, encara, a la progressia que pul·lula per aquí per carregar-se d'autoritat moral internacional davant carnívors polítics de la talla d'en Pinochet. Fer parts i quarts d'aquesta manera no treu cap enlloc. Així no fan més que mostrar el llautó i a la llarga tirar-se terra damunt.