El sobtat escalfament preelectoral ha fet front amb èxit a la invasió d'aire siberià, i els canvis sobtats de temperatura no ens deixarà el seu llast tan sols en forma de constipats i algun principi de pneumònia. Què li passa a Carlos Ripoll? Tothom, o molta de gent, el té per un home genèticament dretà, però cautelós, un home que sap que la paciència, la capacitat d'espera "la resistència, en definitiva" són eines polítiques de primera magnitud. La seva envestida no crec que hagi estat ben vista ni per una majoria de camarades. Per ventura l'arrambatge, destinat a avariar la bona imatge de l'enemic a batre, el PSM, haurà estat una lamentable pèrdua d'energies, ja que només haurà arribat als convictes més fanàtics. Però tot això són suposicions, res més. Allò que és més que una suposició, però, és que Carlos Ripoll, en perdre una mica la compostura, ha contribuït a posar en perill un ideal de vida política compartit cada dia per més ciutadans d'aquest petit país nostre, tan maltractat per tants de polítics. Aquest ideal es perfilaria sobre l'acceptació d'una sèrie de mínims per part de totes les formacions polítiques que tenen paper en l'escenari illenc, i en la creació d'un clima que permetés de posar fil a l'agulla a tantes coses que hi ha per fer. No es pot dir que tot està per fer, però sí que patim dèficits diria que seculars, que, en una atmosfera políticament irrespirable, no es podran resoldre mai. Necessitam obrir un llarg període de feina en comú, perquè cap esforç no sigui estèril, perquè totes les veus siguin escoltades i raonablement tengudes en compte. I servidor crec que aquests esforços i aquestes veus no estan tan mal repartides que només campin per un o altre costat. Seria un error molt greu pensar, per exemple, que el PP és un bloc compacte, enemic de la normalització cultural i fervorosament abocat a la valencianització del país. Com seria un altre error creure que tota proposta provinent de formacions polítiques nacionalistes o d'esquerra, de grups ecologistes, etc., hagi de ser considerada un dogma. En qualsevol cas, per destriar, avaluar i posar a fer feina les aportacions d'uns i altres, és imprescindible un ambient de serenitat, que no repugni al ciutadà que paga imposts i no viu de la política. I aquesta és una tasca que no es durà endavant si el dia a dia no està presidit per uns objectius, uns mínims, que estan per damunt de les legítimes diferències, de les enormes distàncies que separen uns partits dels altres.