Res no fa pensar, a hores d'ara, que una determinada concepció legal, com és, al cap i a la fi, la idea tradicional de l'estat espanyol entès com a realitat anihiladora de les nacions que el conformin, hagi d'ésser imposada per la força a tots aquells que no li tenen ni poca ni gens d'estima. Però valgui dir que algunes de les recents proclames dels cappares dels partits estatalistes vessaven per tots els costats d'una intransigència tan pregona i maldaven per sirvir-se d'una fraseologia tan inequívocament franquista que feien evocar la pitjor intolerància, aquella que hom podia creure arraconada sense reserves.
Les successives trobades/troballes nacionalistes i les declaracions que els grups implicats produeixen, tot qüestionant "amb matisos de ritme i d'intensitat" l'actual configuració de l'estat i, ensems, anunciant el dret de les nacions que aquell abraça a constituir-se, elles mateixes, en estats, han tingut la virtualitat de sintetitzar un problema "el nacional" ben senzill d'explicar i d'entendre si es pogués desempallagar de la pols que ha deixat caure a plom el pas dels anys d'història deformada.
Ja Enric Prat de la Riba («La Nació Catalana») proposà, un segle enrere, defugir del parany de confondre els conceptes d'estat i nació. L'estat, deia, és una entitat jurídico-política artificial; la nació, per contra, és una unitat de cultura, de civilització, un esperit col·lectiu, un sentiment de pertinença. L'estat és, doncs, un fet legal i, en conseqüència, contingent: les seves fronteres, les de l'estat, poden ésser modificades per procediments jurídics; la nació, en fonamentar-se en un fet històric i cultural, se situa per sobre de qualsevol estructura i no admet, per tant, modificacions ni alteracions per procediments legals. El mateix autor advertí que el concepte integral d'estat-nació implica una antinòmia inassumible, perquè parteix de considerar homologables dues realitats que, com s'ha dit, operen en plans diferents. La conclusió preclara d'aquesta teorització l'enuncia Prat dient que les nacions aspiren «naturalment» a constituir-se en estat: «A cada nació un estat: aquesta és la fórmula sintètica del nacionalisme polític, aquest és el fet jurídic que ha de correspondre al fet social de la nacionalitat».
Analitzar críticament les realitats que ens envolten implica negar que les lleis consagrin dogmes, implica negar que siguin quelcom més que un sistema de condicionament de la convivència articulat en contemplació d'unes circumstàncies i d'unes possibilitats mudables per definició. El sorgiment de la Constitució de 1978 s'ha de vincular íntimament al moment polític en què fou redactada, amb la presència ben propera dels jocs del règim anterior, que planaven a lloure part sobre dels caps dels pares de la pàtria, com demostraren, pocs anys més tard, el cop d'estat del 23-F i la subsegüent Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA). Per això, invocar la Constitució com a límit no depassable per a les nacions que aspiren a autodeterminar-se, significa el mateix que una adhesió irracional i obligada a un cos que ha quedat petrificat, sense vida.
Ajudarà a entendre la precarietat d'un text, el constitucional, que en els aspectes relatius a l'ordenació de l'estructura de l'estat ja va néixer catiu i envellit, i que avui sona gairebé a grotesc, recordar que parla, ni més ni menys, de «la unitat indissoluble de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols» (article 2). Talment.
