Els mallorquins responem amb la malfiança d'un gat escaldat a bona part de les propostes encaminades a modificar l'ordre actual de les coses. Hem fet, de l'excepció, la regla, i pensam que tot caramel que ens ofereixen, embolicat amb paper de colorins, és un caramel enverinat. La majoria de vegades és així, naturalment. En el nostre cas, per tant, el fet d'estar en guàrdia davant el món esdevé una actitud legítima i, fins i tot, recomanable. Vulgues no vulgues és comprensible que aquells mallorquins, entre els quals em compt, que no es dediquen a posar ciment o que defensen l'ús normal del català dins el territori que li és propi, tenguin el sentiment que tothora hi ha un exèrcit de paparres disposades a deixar-los sense sang en un batre d'ulls. Ara mateix, la notícia d'un projecte que pretén crear una universitat privada, amb el nom pompós de Rei Jaume III, en el terme de Llucmajor, ens ha posat automàticament en guàrdia. Vet ací que en un país normal, habitat per gent normal, aquesta proposta seria acollida amb satisfacció, perquè es dóna per descomptat que suposa un augment inqüestionable de l'oferta cultural. En canvi, just conèixer la notícia, ja cercam motius extraculturals o extracívics que ens permetin sospesar la magnitud de la tragèdia que ens amenaça. I la veritat és que les poques referències que tenim del projecte no són gens ni mica tranquil·litzadores. El Rector de la UIB s'ha apressat a fer pública la seva estranyesa, en comprovar que la proposta de la nova universitat ha estat promoguda per un mestre d'obres. Així que ha dit allò que la immensa majoria de mallorquins pensam. És a dir, que no entén res de res i que, en conseqüència, es posa en guàrdia. Si no em falla la memòria, el senyor Cabotà "que és el picapedrer en qüestió", havia sortit de tant en tant en els diaris, relacionat amb coses del món de l'esport; i té fama, des del punt de vista empresarial, d'agafar les pessetes al vol. Diuen que ha acumulat una fortuna en un poc temps relatiu, de la mateixa manera que ho han fet una grapada de falcons que sobrevolen Mallorca a l'aguait del negoci. No ho dic amb acritud, ni em mou cap interès d'aixecar la llebre davant els ulls dels inspectors d'Hisenda perquè vagin rere ell. Jo li desig al senyor Cabotà que gaudeixi dels seus diners amb salut, com ho ha fet fins ara, i que no s'obsessioni a complir amb el deure social que s'atribueix als milionaris. Al capdavall no tothom és bo per a segons quines coses. Els Mèdici eren rics, però no tots els rics serveixen per a fer de Mèdeci. Aquesta reflexió és vàlida, únicament, en el cas que el senyor Cabotà s'hagi plantejat destinar el sobrant dels seus cabals a fer una universitat en lloc d'invertir-los en una ONG. També hi ha la possibilitat, és clar, que el senyor Cabotà pretengui augmentar el seu patrimoni amb la construcció d'un temple a la cultura. Tanmateix és cap ací on apunten les sospites dels mallorquins, perquè tota aquesta història, amb el bon rei en Jaume de per mig, put a especulació salvatge del sòl i a anorreament lingüístic. Els promotors escampen als quatre vents que la nova universitat serà quatrilingüe, però ja sabem que el català serà exclusivament la llengua d'encetar els discursos oficials. A més a més, han intentat tirar endavant d'amagatotis amb el suport incondicional del batle de Llucmajor, cosa que acreix les suspicàcies, perquè el senyor Gaspar Oliver mai no ha mostrat interès excessiu per les manifestacions culturals. Per afegitó, no s'ha fet públic el grup d'intel·lectuals que, presumiblement, donen suport al senyor Cabotà. Es diu que hi ha universitats espanyoles interessades en la idea, però, en cap moment, no se'ls enumera. En definitiva, les explicacions, donades fins ara, constitueixen un munt de vaguetats, que es troben en dissonància amb un projecte urbanístic tan madur. Així que no ens en refiam ni un pèl. Potser la cosa acabi per quallar i, d'aquí un temps, veurem com els senyors Cabotà i Oliver són anomenats Honoris Causa d'un esplet d'universitats, en premi a una iniciativa tan cívica. Potser sigui així, per què no? Però mentre no ho toquem en les mans, pensarem que, una vegada més, ens han volgut clavar un gol per mig de les cames. Som malpensats de mena, els mallorquins. I n'hem d'estar satisfets d'aquesta condició forjada en mil decepcions, perquè únicament la desconfiança ens permetrà sobreviure com a col·lectivitat. Encara que, admetem-ho, no deixa d'ésser una manera força incòmoda, aquesta, de relacionar-se amb el món.