Marías

De fet, és infal·lible. Demanau-li, a aquesta persona que desconeixeu, quines són les seves lectures predilectes i, en saber-les, disposareu d'una radiografia tan exacta d'ella, que estareu en condicions d'endevinar-li de quin color li agraden els calcetins.

Divendres a vespre, a l'entrega dels premis Ramon Llull, el president Matas va encetar el seu discurs amb una cita llarguíssima de Julián Marías. I, automàticament, va quedar retratat. Vull dir que, a partir d'aquest fet, podríem extreure una sèrie de conclusions que ens aproparien molt i molt a la concepció social, cultural i històrica que té de les Balears el ciutadà Matas. Marías és un Ortega sense barret i un Unamuno desproveït de l'honestedat intel·lectual d'aquest. És un filòsof per als temps de crisi del pensament que, ara per ara, correm, de la mateixa manera que ho és Fernando Savater (Déu meu, quin insult a l'enginy que és aquest home!). Les preferències per uns o altres escriptors poden deixar els lectors, que tenen la gosadia de manifestar-les públicament, amb el cul a l'aire. Joan Forcades, que va esser cap de la Conselleria d'Economia quan Matas n'era director general, és un lector habitual d'ABC, cosa que no acaba de collar amb les declaracions de nacionalisme abrandat que fa de tant en tant. I Catalina Cirer es declara lectora entusiàstica de Pérez Reverte, una de les plomes més verinoses, i afortunadament maldestres, que darrerament han discorregut sobre espanyolisme i catalanisme.

Quedi clar que un escriptor que desbarra en referència a aquest tema, però que paral·lelament és capaç de crear una obra de qualitat, ha d'esser de lectura imprescindible per a blancs i negres, per a cristians i musulmans, per a na Catalineta i per a mi. El cas, força dramàtic, de les preferències literàries de Catalina Cirer, és que Pérez Reverte conrea una de les proses més macarròniques de la literatura castellana d'aquest segle. En fi, la cosa no té més importància. Quant a la cita que va emprar el president Matas per encetar el seu discurs divendres passat, allò que crida l'atenció no és el fet que citàs Marías, sinó el convenciment de saber que, en cas d'haver de fer una cita, no en citaria cap altre autor. El camí on els conservadors troben motiu per a nodrir les emocions ideològiques més preuades és tan unidireccional que no hi ha possibilitat de desviació. Marías governa en els seus cors, cosa que ens allunya de l'esperança de fer, qualque dia, un país entre tots, ni que sigui un país d'anar per casa. A Jaume Matas, Julián Marías no li donarà ni ombra ni aixopluc. Les seves concepcions de l'Estat són totalment mesetàries, impresentables. El seu llibre «Consideración de Cataluña», publicat el seixanta-sis, quan Franco encara anava de pesca i caça i li quedaven moltes morts per fer, va provocar una lúcida resposta de Maurici Serrahima a través d'un altre llibre, «Realitat de catalunya». Ho pos al descobert, per palesar la inoportunitat presidencial. Matas pot estimar Marías, però el pensament de Marías no és el més adient per encapçalar un discurs a una vetllada destinada a enaltir la balearitat. Si més no perquè anomenar aquest filòsof, que defensa la pervivència del castellà a Puerto Rico amb els mateixos arguments que empren els defensors del català per a defensar la pervivència del català a Catalunya, i que ell combat tan aferrissadament, equival a «mentar la soga en casa del ahorcado». En una paraula, si parlam de país i de societat, Marías no hi té res a fer entre nosaltres.