algo de nubes
  • Màx: 19.48°
  • Mín: 13.93°
19°

El dia després

Escric aquesta crònica, des d'una efímera nació històrica, el dia després que prop de vint-i-cinc mil ciutadans mallorquins manifestassin la seva disconformitat envers la política territorial de l'actual govern conservador, no necessàriament del territori. No m'agradaria ser la veu dissonant en aquests moments d'eufòria, però la meva recomanació als vint-i-cinc mil manifestants de cos present, i segurament altres tants presents d'esperit, és que no es facin il·lusions o, en tot cas, que no abaixin la guàrdia, car l'objectiu final no és guanyar una batalla, sinó la campanya. Sospit que la xarxa d'interessos entorn l'especulació és tan espessa, que és poc probable un canvi d'actitud. No me referesc a un canvi tàctic, formal o superficial, que segurament hi serà, sinó a un canvi real i efectiu, concret, que ens permeti un cert optimisme de cara al futur. He de confessar que, malgrat la pressió que pot exercir l'èxit de la convocatòria, som escèptic i molt pessimista. No crec en els miracles i, en definitiva, el que es demanava a la processó era un miracle.

Per tal de relaxar la tensió de l'esdeveniment, al qual no vull treure gens ni mica d'importància, vull proposar una juguesca, un exercici molt simple que no vos robarà més d'un o dos minuts. Posau-vos, si és possible, davant un mirall i provau de dir no amb el moviment del cap, un gest d'altra banda fàcil i freqüent, i dir SÍ amb la veu o, si ho preferiu, feis-ho a l'inrevés. Provau de dir sí amb el cap, en un gest característic d'aprovació o afirmació, i dir no amb la veu. Tant en un cas com en l'altre s'ha de fer, òbviament, alhora. Sens dubte trobareu que, per sincronitzar una negociació gestual amb una afirmació oral, o a l'inrevés, no és tan fàcil com sembla. Capejar, en un o altre sentit, provoca un acte reflex immediat. Alterar aquest comportament requereix pràctica, coordinació. I és aquest, precisament, un dels exercicis en el qual s'entretenen alguns polítics, tot i que no és una pràctica exclusiva de la classe política, assajant hores i hores per adquirir soltesa en l'execució. Alguns, fins i tot, arriben al virtuosisme en l'ús d'aquesta tècnica tan útil. Afirmen amb el cap, neguen amb la boca i, amb les mans lliures, signen l'aprovació d'una nova urbanització.

Això serà, més o manco, el que succeirà. Sortiran als papers o la pantalla aliada, diran que han pres bona nota de la voluntat dels ciutadans, que reflexionaran profundament sobre el model més convenient, deixaran passar un temps prudencial, car saben que la memòria col·lectiva és fluixa i el temps juga a favor seu, posaran en pràctica la tècnica abans detallada i serà com si res no hagués passat.

Em dol si he ferit la ingenuïtat d'algun lector o manifestant, però que podem esperar d'aquells que proposen una moratòria que no saben exactament què protegeix, però que, en tot cas, protegeix molt. D'aquells que viuen tan sospitosament allunyants de la realitat i han de menester l'evidència d'una multitudinària manifestació per adonar-se de les necessitats d'aquesta terra. En realitat, ells no són on són per generació espontània, sinó com a conseqüència de la voluntat dels ciutadans. Poster ells són els executors, però seria injust oblidar que els electors no són menys responsables de la destrucció.

Tanmateix, tot plegat només és la influència negativa d'aquest dia gris de tardor, feixuc com una llosa. A fora no veig falzies ni oronelles, però això no significa que no n'hi hagin. O si.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.