Escric aquesta crònica, des d'una efímera nació històrica, el
dia després que prop de vint-i-cinc mil ciutadans mallorquins
manifestassin la seva disconformitat envers la política territorial
de l'actual govern conservador, no necessàriament del territori. No
m'agradaria ser la veu dissonant en aquests moments d'eufòria, però
la meva recomanació als vint-i-cinc mil manifestants de cos
present, i segurament altres tants presents d'esperit, és que no es
facin il·lusions o, en tot cas, que no abaixin la guàrdia, car
l'objectiu final no és guanyar una batalla, sinó la campanya.
Sospit que la xarxa d'interessos entorn l'especulació és tan
espessa, que és poc probable un canvi d'actitud. No me referesc a
un canvi tàctic, formal o superficial, que segurament hi serà, sinó
a un canvi real i efectiu, concret, que ens permeti un cert
optimisme de cara al futur. He de confessar que, malgrat la pressió
que pot exercir l'èxit de la convocatòria, som escèptic i molt
pessimista. No crec en els miracles i, en definitiva, el que es
demanava a la processó era un miracle.
Per tal de relaxar la tensió de l'esdeveniment, al qual no vull
treure gens ni mica d'importància, vull proposar una juguesca, un
exercici molt simple que no vos robarà més d'un o dos minuts.
Posau-vos, si és possible, davant un mirall i provau de dir no amb
el moviment del cap, un gest d'altra banda fàcil i freqüent, i dir
SÍ amb la veu o, si ho preferiu, feis-ho a l'inrevés. Provau de dir
sí amb el cap, en un gest característic d'aprovació o afirmació, i
dir no amb la veu. Tant en un cas com en l'altre s'ha de fer,
òbviament, alhora. Sens dubte trobareu que, per sincronitzar una
negociació gestual amb una afirmació oral, o a l'inrevés, no és tan
fàcil com sembla. Capejar, en un o altre sentit, provoca un acte
reflex immediat. Alterar aquest comportament requereix pràctica,
coordinació. I és aquest, precisament, un dels exercicis en el qual
s'entretenen alguns polítics, tot i que no és una pràctica
exclusiva de la classe política, assajant hores i hores per
adquirir soltesa en l'execució. Alguns, fins i tot, arriben al
virtuosisme en l'ús d'aquesta tècnica tan útil. Afirmen amb el cap,
neguen amb la boca i, amb les mans lliures, signen l'aprovació
d'una nova urbanització.
Això serà, més o manco, el que succeirà. Sortiran als papers o
la pantalla aliada, diran que han pres bona nota de la voluntat
dels ciutadans, que reflexionaran profundament sobre el model més
convenient, deixaran passar un temps prudencial, car saben que la
memòria col·lectiva és fluixa i el temps juga a favor seu, posaran
en pràctica la tècnica abans detallada i serà com si res no hagués
passat.
Em dol si he ferit la ingenuïtat d'algun lector o manifestant,
però que podem esperar d'aquells que proposen una moratòria que no
saben exactament què protegeix, però que, en tot cas, protegeix
molt. D'aquells que viuen tan sospitosament allunyants de la
realitat i han de menester l'evidència d'una multitudinària
manifestació per adonar-se de les necessitats d'aquesta terra. En
realitat, ells no són on són per generació espontània, sinó com a
conseqüència de la voluntat dels ciutadans. Poster ells són els
executors, però seria injust oblidar que els electors no són menys
responsables de la destrucció.
Tanmateix, tot plegat només és la influència negativa d'aquest
dia gris de tardor, feixuc com una llosa. A fora no veig falzies ni
oronelles, però això no significa que no n'hi hagin. O si.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.