Mon cor va deixar de bategar per uns moments quan vaig veure l'assassinat que patia el fons marí.
Sempre recordaré quan era petit, la meva mare em donava la mà i jo no l'amollava per res, excepte quan veia aquella meravellosa voravia tota plena de peixos que nedaven sobre un fons marí ple de corall. Em sentia lliure i em submergia dins el món imaginari que creava la meva ment, i nedava feliç i alegre com ho feien els peixos del Palau.

«Simplement era una voravia», com també en el seu moment degueren dir: «simplement és una torre!».
Som manacorí i em sap greu veure com aquesta il·lusió que tenia de poder somniar que era lliure, malgrat només fos quan trepitjava aquell tros de carrer, es veiés trencada per unes màquines que tenen com a propòsit embellir el centre de la ciutat. Quina contradicció!

«Desperta, Miquel Àngel!, no ploris». La meva mare em donava la mà i mon cor tornava bategar perquè només havia estat un mal somni.
Tant de bo! A Don Tòfol Pastor.