Fou en Joan F.Mira qui m'obrí els ulls a Crítica de la nació
pura, fou ell qui m'adonà d'un fet de cabdal importància per
entendre la realitat política actual: els espanyols (de cultura i
llengua castellana, per suposat) no són capaços de dibuixar el mapa
de la seva nació (...). A diferència dels anglesos, que poden
pintar el mapa d'Anglaterra al marge de les fronteres del Regne
Unit, a diferència, un altre exemple, dels russos, que saben
destriar Rússia d'entre les fronteres de la CEI (o abans de
l'URSS), els castellans... no poden ferho, no en saben més enllà
dels límits territorials emmarcats per la superestructura
administrativa del propi estat. (Fixau-vos, ja d'entrada, en la
gran dificultat existent en denominar genèricament els ciutadans de
les zones de monolingüisme castellà. En Ramon Vila-Abadal s'hi
referia fa poc dies a les pàgines de l'Avui com «l'Espanya
de matriu castellana», potser sí que ho sigui de vàlid el
nom...).
Rere aquest fet simbòlic, i n'estic convençut d'això, s'amaga
bona part de les cícliques polèmiques envers les qüestions
nacionals irresoltes de l'Estat espanyol. Suara amb la Declaració
de Barcelona i les eleccions basques com a fons, fa tres anys amb
el trui sobre l'Autodeterminació... el que és obvi és que el debat
sobre l'estructuració d'Espanya és ja secular i que potser en sigui
l'hora de reorientar la discussió: tal vegada l'arrel del veritable
problema no estigui a Catalunya («el problema catalán») o el
País Basc («el conflicto vasco»), sinó en la fórmula actual
d'Espanya com a concepte d'Estat-nació. Per tant, bé que podríem
parlar-ne d'«Espanya com a maldecap».
La idea de nació espanyola no troba encaix ni consens a
determinats indrets de la geografia estatal, i ben possiblement
sigui a causa d'haver-se plantejat sempre en termes d'imposició i
no de consens; per esdevenir fruit d'una operació expansiva
castellana en comptes d'una unió operativa entre iguals pobles
ibèrics. Heus aquí el que comentàvem abans: el bastiment del
sentiment nacional espanyol oficial s'ha fet des d'una òptica
centre-perifèria amb vocació homogeneïtzadora que ha portat a la
incapacitat dels castellans per reconèixer-se nacionalment més
enllà de les «sagrades fronteres». Aquesta Espanya no és el
producte d'un pacte, sinó d'una constant històrica de menyspreu a
la diferència i d'assimilisme cultural envers unes nacionalitats
que mai no s'han acabat de sentir còmodes dins un model polític
desequilibrat.
Fet i fet doncs, potser que aquesta idea no hagi estat bona ni
per als pobles espanyols (de matriu castellana) ni per als altres
(«d'altres matrius», vull dir) ja que aquests primers, els
castellans, s'han quedat sense mapa: no en tenen d'altre més que el
de la seva aventura expansiva: Espanya. Si ja hem dit que un anglès
pot concebre una Gran Bretanya sense Escòcia, o un canadenc es pot
imaginar un Quebec independent, el més mínim retall a les «sagrades
fronteres» del mapa estatal (ja sigui a Galícia o a Gibraltar)
sentit com una agressió col·lectiva al sentiment nacional. Ve't
aquí el mal, on la més mínima alteració de la silueta de la «pell
de brau» sigui viscut com una mutilació del «jo» col·lectiu i...
tot això, per no saber dibuixar el seu mapa. Mirau si és important
la geografia.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.