Esperava la seva compareixença pública. Generalment, les esposes
dels dictadors són una mica més immorals que ells mateixos. Els
dictadors es presenten als ulls de tothom amb els atributs del
cavall de Neró i poca cosa més. Les esposes dels dictadors, en
canvi, usen pell de xot. En conseqüència són discretes i es mouen
entre bastidors, però quan les coses no rutllen a favor del seu
marit, posen cara de Dolorosa i surten al balcó a provocar
saetas. Ara mateix, la senyora Lucía Hiriart posa una carona
de pena que no la superaria ni si baixàs del Gòlgota. Tot el dolor
del món és per a ella. Em recorda una altra primera dama, la
senyora Carmen Polo, que, en morir Franco, va donar mostres d'un
dolor tan digne que tots els periòdics de l'Estat li dedicaren una
fotografia a la primera pàgina. El titular era idèntic, «el
dolor de la señora», cosa que em fa pensar que qualque voluntat
poderosa ho havia decidit. És igual, perquè el missatge va fer
diana i tot l'Estat es va commoure.
Donats com som, a deixar-nos arrossegar per l'emotivitat
espontània, o espontània en aparença, oblidàrem que hi havia cinc
mares que portaven dos mesos de plor, perquè Franco no havia volgut
commutar la pena de mort dels seus fills. La vigília d'aquell dia
de setembre que afusellaren els cinc joves, diuen que des del
Vaticà demanaren clemència i, atès que la petició es va cursar a
altes hores de la matinada, la senyora Carmen no considerà oportú
despertar el seu espòs per atendre l'emissari. Supòs que la senyora
Lucía Hiriart va rebre moltes crides al perdó, i no en va atendre
cap. Fins i tot és possible que en parar a casa per a recarregar
les piles, el general Pinochet trobàs tota la comprensió del món
per part de la senyora Lucía. Els dictadors són el cavall de Neró.
És a dir, molt poca cosa per ells mateixos. Actuen talment
teresetes, i van en una direcció o l'altra segons la voluntat dels
que mouen els fils. Cal pensar que la senyora Lucía els movia de
tant en tant, els fils. Si més no, allò de «Augusto que bien
puestos los tienes» li deia ella, i ningú més que ella. Ho
afirm des de l'experiència que suposa haver sobreviscut una
dictadura de signe matriarcal. Si Franco no hagués rebut
l'encoratjament constant de la senyora Carmen, és possible que no
hagués enviat tanta de gent al paredó. La dreta xilena no se'n pot
avenir dels aires de festa que recorren Espanya d'ençà que sabem
que Garzón vol engarjolar Pinochet. Al cap i a la fi, d'assassinats
polítics n'hi ha un cabàs cada mes arreu del món, i l'opinió
pública no es commou gaire ni per les matances d'Obiang a Guinea ni
per les de Milosevich a Iugoslàvia. La raó d'un comportament tan
distint és força senzilla. Pinochet té massa similituds amb Franco,
perquè quan Garzón ha demostrat que es pot parar els peus a un
dictador, els espanyols no alliberassin del seu subconscient el
sentiment de frustració que els provocà la transició democràtica.
El setanta-cinc, Garzón encara prenia Cola-Cao, i l'esquerra va
tirar terra damunt els seus morts. L'únic que demanava explicacions
era Líster, un xiroi. Ningú més no va obrir boca. A posta la
senyora Carmen morí al llit quan Déu es va dignar a dur-la-se'n, i
la seva néta, Carmencita, es dedica a la compra de bous amb Miguel
Bosé (un Dominguín, un parent de rojos). La detenció de Pinochet ha
despertat, aquí, l'odi a Franco. Pinochet era a Franco, el que la
senyora Lucía és a la senyora Carmen. Per això les llàgrimes de la
senyora Lucía no ens commouen. Ens commogueren les de la senyora
Carmen. Ja hem passat el xarampió.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.