No se sap ben bé on, hi havia una illa edènica: l'aigua
gotellinava a voler, el sol brescava la terra amb una melosa
llepada calorífica; els aucells, de vàries músiques, puntejaven
l'atmosfera amb intermitències cromàtiques i evacuaven, quan ho
feien "car eren ben polits i amants de teràpies naturistes", uns
filaments, nectarosos i ensucrats, que embogien els habitants. S'hi
congriaven, tot i que encara, per als científics, és un enigma per
desxifrar, roses paradisíaques i mates desclassificadores. Però
tenien altres plaers més espirituals: eren generosos i
hospitalaris, tant que des d'altres indrets no tan privilegiats hi
acudia una corrua de gent a la recerca d'una mena de relax tan
profitós i vivificant que la majoria hi mudava la pell, si més no
la del nas; d'altres, s'ho prenien més a la valenta, hi posaven més
ímpetu, eren els kuligan's relax players.
Potser perquè tota la vida havien estat sols, s'hi
encaterinaren, amb els forasters. Per afavorir-los els acoblaments,
els jocs de rol i altres foteses, idearen un sistema de clapers de
material sintètic, bé, ben bé sintètic no ho era, prefabricat en
deien. Els vergers, abans selvàtics i primitius, ara començaren a
dissenyar com unes cintes de cel·lofana dura per on hi transitaven
a totes hores en estranyes fileres, com si practicassin un ritual
atàvic. Tant els degué pujar la sang a la cresta que, fins i tot,
els ferrers es posaren a dirigir l'educació.
Tanmateix, la cosa més meravellosa era el seu sistema de govern.
Semblava que no n'hi havia. Una flaire de canyella guiava els seus
bioritmes i si algú es desbandava, una mena de gurú que encarnava
les essències tribals n'augmentava la dosi fins a retornar-los
l'homogeneïtat perduda. Però vet ací que un dia, hom no sap per
quin forat negre, la flaire de canyella s'esvaí i la solera fou
feble i no aguantà el pes de la discòrdia per veure qui havia de
manxar i amb quina flaire s'havia de fer levitar la població. En
aquest lapsus d'orfandat, els habitants de l'illa edènica
començaren a dubtar de si totes aquelles llorigueres amb què havien
enrandat la costa no eren altra cosa que un niu de brutor, el sifó
d'una claveguera que els impedia arrebossar-se de cristal·lines
aigües; i es cansaren de constrènyer-se i col·lapsar-se per les
cintes de cel·lofana per no arribar mai a enlloc ni d'hora; i se
n'adonaren que l'aigua dolça s'acabava...
Però un duet de nom belicós, "l'havien triat, obrint una
gramàtica d'una llengua forània però imperial, dins el paradigma
del verb matar (mato, matas, mata...)", comença a tornar a manxar
l'orgue i, després d'un inici gris, regalaren als súbdits unes
simfonies tot revivificant-los l'harmonia perduda. Després d'un
esforç titànic esmerçat en una d'elles "Tocata i fuga d'una
desclassificació, n'era el títol", la segona persona "sempre és la
que toca fer-se visible, encarnar-se en rostre humà, retratar-se"
es tombà a fer horeta a l'ombra i es descordà els calçons. Tothom
sospita que unes, si no princeses, sí altres senyories encantades
en forma de papallones o de marietes bisques, tot confonent-la amb
un pistil, s'arrambaren a la molt honorable verga i li feren una
clintoniana "etnòlegs prestigiosos mantenen dures pugnes
acadèmiques sobre el significat exacte del neologisme" libació. En
descloscar-se-li l'orgasme el somnolent dignatari exclamà en una
primera persona majestàtica: «Ho tenim tot per aconseguir-ho
tot».
P.S. Diuen les cròniques que la primera persona del binomi ho
apuntà en una llibreta de tapes vangalianes i a sota hi brodà amb
lletres de punt de creueta: «Principi filosòfic de la nova
època».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.